LES FESTES:
   
Inici
La Comissió
Els Socis PELA-CANYA
El Poble
Els anunciants
Galeria d'Imatges

BENVINGUDA

Durant moltíssim temps els camins i carreteres han sigut un cordó de vida pels pobles i ciutats: per allà arribava gent, coses i notícies, per quedar-se o de pas. Molts pobles van nèixer així; també, entre ells, el poble de La Canya.

Pujant des de St Joan les Fonts, al lloc on el pas s’escanya entre Aiguanegra i les muntanyes de St. Valentí, el camí es divideix en una cruïlla que es dirigeix bé a Olot, bé cap a Camprodon, és aquí on ha crescut La Canya. Encavallada entre dos municipis, St Joan i Bianya, que s’han repartit el poble, no ha acabat mai de ser ben bé ni d’aquí ni ben bé d’allà.

Aquí, en aquest poble sense ajuntament, des fa ja quaranta anys la Comissió de Festes de La Canya s’encarrega de preparar, pels volts de primer de maig; la Festa Major; just abans de Nadal, la Festa Petita d’Esperança, també la Cavalcada dels Reis d’Orient.

Què és la Comissió de Festes?….Feina i passar-ho bé entre una colla de gent ben avinguda. Ha sigut així durant molts anys, mentre La Canya ha sigut un poble amb la gent “de sempre”. Quan els temps canvien i el poble creix hauria de ser una porta d’entrada al poble, una manera de donar la benvinguda a la gent que volgués participar i fer-se el poble una mica més seu....

La Comissió

INFORMACIONS D'INTERÈS:

2 de maig de 2018

Aquest any vam començar la festa amb un espectacle pirotècnic i seguidament  el pregò a càrrec d'en NIL , on entre altres coses ens va explicar els valors i el tarannà del poble de La Canya i la seva gent.

Com a novetat vàrem incorporar a la Festa el “ Festival de Colors “ un acte ple de colors on varen poder-ne disfrutar petits i grans.Hem pogut gaudir de Trobada gegantera,  sardanes,  festa infantil , ball de nit (molt civic), tarda d’ humor ,  exposició de fotos relaciones amb el poble, partits de futbol.....

La festa es va acabar amb el tradicional concert i ball de Festa Major  on es va elegir l’hereu i la pubilla

Hereu:  EDUARD BARTRINA (20 anys)

Pubilla: CRISTINA GARCIA (20 anys)

Hi ha hagut molta participació a tots els actes (ens hi varen acompanyar : Orquestra DI-VERSIONES, Disco –Mòbil La Canya , Els Rossinyolets , Fel Faixedas , Pep Puigedmomt i Orquestra Selvatana). Agraïm a tothom la seva assistència i col.laboració. La comissió

http://olottv.xiptv.cat/les-noticies/capitol/la-color-run-de-la-canya-acoloreix-els-veins-i-els-carrers-del-poble

 

5 de novembre de 2017

GERARD PLUJÀ va ser escollit ahir hereu de la Garrotxa en el sopar que es va celebrar al Restaurant la Deu.

http://www.olot.tv/noticies/gerard-pluja-canya-laia-colomer-preses-escollits-hereu-pubilla-garrotxa-2017/

 

Maig 2017

50 ANYS - 50 ANYS - 50 ANYS - 50 ANYS - 50 ANYS- 50 ANYS- 50 ANYS

Aquest any el pregò el va fer en TONI CAMADAI que porta 50 anys a la Comissió de Festes.

Com a acte especial es va celebrar un dinar popular amb l'assistència d'unes 250 persones on es van bufar les espelmes per celebrar els 50 anys.

La festa es va acabar amb el tradicional concert i ball de Festa Major a càrrec de l’Orquestra Selvatanaa on es vàren elegir l’hereu i la pubilla.

Hereu: GERARD PLUJÀ de 23 anys.

Pubilla: LAIA AMORES de 18 anys..

Hi ha hagut molta participació a tots els actes. Agraïm a tothom la seva assistència i col.laboració.

 

ENLLAÇ AL REPORTATGE 50 ANYS COMISSIÓ DE FESTES - TV OLOT (minut 19)

ENLLAÇ AL REPORTATGE 50 ANYS COMISSIÓ DE FESTES - NACIÓ DIGITAL

 

 ******************************************************************

******************************************************************

 

(1967-2017) Aquest any estem de CELEBRACIÓ perquè la Comissió de Festes compleix 50 anys.

Per tant, aquesta festa no serà com qualsevol altra, sinó que ha de ser FESTA GROSSA. Des d'aquell 1967, que un grup de joves del poble va tenir la iniciativa de crear la Comissió, fi ns ara, ha plogut molt i han passat moltes coses (bones i dolentes), però la nostra Comissió s'ha mantingut ferma davant de tots els esdeveniments, encara que alguns hagin estat difícils de pair.

I pensareu, quin ha estat el secret perquè 50 anys després encara funcionem com a entitat? Creiem que en el moment de fer els fonaments i posar les primeres pedres, ja es va tenir en compte que això havia de durar molts anys. Evidentment que s'han hagut de fer retocs i reformes per posar-nos al dia a mesura que passaven els anys, però el que realment ha passat de generació en generació són els valors que aquell grup de joves del 67 varen posar en pràctica, i que avui en dia encara tenim molt presents: esforç, dedicació, ganes de passar-ho bé i treballar pel poble per tal que la gent es diverteixi. Aquest és el gran secret.

De totes maneres, perquè això hagi estat possible, hem tingut sort del suport dels socis PELACANYA (des de l'any 1981), dels ajuntaments (de Sant Joan les Fonts i la Vall de Bianya), de les coŀlaboracions publicitàries, de les persones que coŀlaboren amb la compra d'entrades i, és clar, de les altres entitats del poble: Grup de joves (en el seu moment), Casal de la Gent Gran, Agrupació esportiva, Parròquia de Sant Josep Obrer, Gegantons...

I, com que aquest any també volem que aquells valors de fa 50 anys estiguin encara entre nosaltres, hem intentat programar una FESTA amb la qual tothom es pugui sentir identifi cat i, sobretot, s’ho pugui passar d’allò més bé.

BONA FESTA MAJOR I FELICITATS A TOTHOM!

Comissió de Festes de la Canya

**********************************************************

**********************************************************

 

No recordo exactament quants anys fa que vaig anar per primera vegada a una reunió de la Comissió de Festes de la Canya, a l’antic local de la Cooperativa, acompanyat d’en Josep Ferrer —deixeu-me dir que és a qui dec bona part de tot el que tinc.

Recordo, però, el primer que em va venir al cap quan vam creuar l’antiga porta de fusta del local:

—Déu meu! Quin guirigall! —vaig pensar.

I és que les reunions de les comissions de festes, i menys la de la Canya, mai no s’han caracteritzat per ser gaire civilitzades. El torn de paraula no és precisament una premissa que cal respectar. Qui més crida, qui més es fa sentir, sembla que sigui qui més raó té. Al fi nal, però, sempre surt la persona tranquil•la, pausada. La que gestiona i controla les emocions i que, amb una bona dosi de paciència, acaba convertint la cridòria en solucions. Segur que, avui dia, sense necessitat de trencar-nos gaire les banyes, som capaços d’associar aquestes dues actituds contraposades amb dues persones clau de la comissió de festes actual.

Una altra cosa que em va cridar l’atenció va ser el local on ens reuníem. Recordo que només d’entrar vaig clavar la mirada a l’escenari.

Com s’ho feien aquesta gent per fer-hi tocar orquestres de la dimensió de la Janio Marti, la Maravella, la Selvatana, la Marina o la Salseta en aquell espai tan reduït?

Certament. Ni l’escenari ni el local destacaven per ser de grans dimensions. Les parets de color grisós, resultat del pas del temps, estaven empaperades. I no pas amb algun tipus de paper més o menys bonic que ajudés a donar un cert glamour al local, sinó amb cartells d’orquestres de l’any de la picor que havien anat passant per l’estrada durant anys i que no ajudaven a donar un aire de modernitat a la Cooperativa.

Ara, la Comissió—i el poble— gaudeixen d’un local modern, segur, amb una bona iŀluminació i una millorada sonoritat —després de les últimes intervencions. Un local que permet fer-hi obres de teatre, balls, monòlegs, concerts, sopars (quins embotits!) i molts altres esdeveniments de tot tipus.

Però, així com les infraestructures han canviat, i molt, a la Canya hi ha una cosa que no s’ha vist alterada gens ni mica: la Comissió de Festes. Tot i haver-hi persones noves que han entrat i d’altres que malauradament ens han deixat, aquesta gent segueix treballant amb la mateixa iŀlusió, amb el mateix esforç, amb la mateixa humilitat, sense esperar res a canvi i amb les mateixes ganes de fer bé les coses des de fa... quant? Cinquanta anys?

Jo, que segurament he viscut més festes que tots els lectors junts, us asseguro que un exemple de comissió de festes com el que teniu a la Canya no el trobareu a pertot arreu.

Felicitats, doncs, a la Comissió de Festes. Per cinquanta anys més!

Albert Mas, FM Grup

PD.: Quan dieu que em tocarà el pelacanya?

********************************************************************

 

 

 

 

Hereu i pubilla 2016

Laia Sobrerroca i Albert Pagès

 

 

 

 

 

 

 

************************************************************************

 

 

ACTIVITATS A LA SALA

CURS de SALSA I BACHATA - Els dilluns i els dimecres de 8 a 9:30 del vespre.

Informació: 686 360 036 - 699 544 261

ZUMBA-FITNESS

Informació: whatsapp: 638 983 288

Cherarleaders (ball, acrobàcia, coreografia....) per nens i nenes de més de 5 anys.

***************************************************

FOTOS FESTA MAJOR 2013 i Festa d'Esperança 2012

FOTOS FESTA MAJOR 2012

FOTOS FESTA MAJOR 2011

FOTOS FESTA MAJOR 2010

FOTOS FESTA MAJOR 2009

FOTOS FESTA MAJOR 2008

**************

Lloguer de la Sala:

A la última reunió de Socis Pela-Canya es va acordar que es pot llogar la sala (festes particulars i d'empreses). Dins del lloguer es pot disposar de les neveres, taules i cadires per unes 70 persones.

Preu especial per als socis.

comissio@festeslacanya.com

*********************

 

Si ens vols donar la teva opinió-suggeriment sobre la festa o fer-te SOCI PELA-CANYA tens l'adreça de correu electrònic següent:

comissio@festeslacanya.com

********************

 

Us recomanem llegir l'escrit dins la pàgina de LA COMISSIÓ: UNA MICA D'HISTÒRIA.

*****************************************

 

 

 

PREGÓ DE LA FESTA MAJOR DE LA CANYA - 2009

Benvolgudes canyenques i benvolguts canyencs,

Quan en Toni, membre de la comissió de festes,em va proposar fer el pregó de festa major, vaig sentir unes unces de calfred i unes unces de por ja que és el primer pregó que faig i que es fa a La Canya, però també una tona d’il·lusió i agraïment a la junta per haver-me donat aquesta oportunitat.Vaig,doncs, “agafar el toro per les banyes” i aquí em teniu, disposat a fer-ho tan bé com pugui.

No és fàcil resumir amb quatre ratlles quaranta anys de festa major. Sé per experiència que quan el públic comença a remenar el cul de la cadira vol dir que “ja n’hi ha prou de l’orgue”. Així que procuraré ser breu.

És impossible enun pregó de festa major donar una visió més o menys profunda de la història de La Canya. Déu sap quan i com va començar a existir La Canya com a entitat pròpia. Per altra banda , des d’un punt de vista jurídic,tampoc és unpoble tal i com l’entenen les administracions públiques ja que està lligat principalment als municipis de la Vall de Bianya i de Sant Joan les Fonts.

Però independentment del que marqui la llei, tots sabem que La Canya no només és un poble real, sinó que és un GRAN poble ( encara que no sigui precisament un poble gran ...). La gent que hi ha viscut i els que hi vivim actualmentsentim que formem part d’un mateix grup humà . Ens coneixem, ens ajudem i fem coses plegats. A vegades també ens discutim ,però què voleu que us digui? Això també forma part de la vida de poble.

La Canya va néixer , en temps immemorials,en un encreuament de camins. L’objectiu era satisfer els serveis que necessitaven els vianantsque circulaven per aquestes terres. Caliaatendre les necessitats dels que es desplaçaven als nuclis que històricamenttenien més influència : La vila d’Olot , de Besalú i de Camprodon - que des de l’època romana era una via de penetració cap a Europa -. Aquests moviments de personesrequerienun ferrer per ferrar els cavalls i llossar les eines del camp, un petit hostal per fer un mos amb un bon traguinyol de vi fresc del porró, etc... I fou així com, de mica en mica,aquestlloc de pas, aquestnus de comunicacions, anà creixent fins a convertir-se enun nucli important.

Per als habitants d’aquest poble, no tot han estat flors i violes . En el segle XIV el flagell de la pesta negra provocà una gran mortaldat:d’unes 1700persones distribuïdes per aquestes vallsen quedaren poc més de 550. Posteriormentvingueren els terratrèmols, quesembraren el pànic per tota la Garrotxa. Les lluites entre nobles i menestrals – el que es coneix com a guerra dels remences-feren també estralls enla població. De tot això n’ha sortit un poble segur de si mateix iamb un granafany de treball i millora. Tan sols cal veureles activitats industrials i del camp que han donat vida durant anys a aquesta població i que han contribuït al seu procés decreixement.

En arribar als anys 60 del segle anterior, passadesja les nefastes conseqüències de la guerra del 36, la industrialització i les noves tècniques agrícoles havien millorat notablement i La Canya havia crescut molt.

Històricament la influència de l’església sempre havia estat determinant en la formació de petits llogarrets en aquestes valls.Més de 10 esglesioles d’un romànic preciós i característic, distribuïdes per les pairalies d’aquestes contrades en donen fe .

I fou així,tal com havia passat en segles anteriors en altres indrets, com l’església veiéla necessitat de fundar una parròquia per poder atendre una població que estava en contínua expansió. El gener de 1968 ,el nostre poble ,-que fins aleshores havia format part de la parròquia de Sant Joan les Fonts-obtingué personalitat jurídica eclesiàsticaper un decret del bisbat de Girona , i es poguéconvertir en parròquia. Els seus límitses poden consultar actualment en el butlletí eclesiàstic del Bisbat del 25 de gener del 1968.

El Doctor Jubany, bisbe de Girona i futurcardenal, va nomenar-me encarregat de La Canya, Socarrats i Capsec amb la finalitat de construir una església a La Canya i organitzar la nova parròquia.

Recordo amb nostàlgia quan vaig arribar a La Canya. Com qualsevol d’aquells antics vianants, el primer lloc on vaig aturar-me fou l’hostal – aleshores es deia bar de Cal Compte - . Em vaig presentar a la gent que feia el vermut,com el nou rector de La Canya.Encara sembla que veig les seves cares de perplexitat. Era evident que no estaven gaire acostumatsa veure un capellà dins un bar! . Amb el temps ja s’hi van anar acostumant... Miro enrere i recordo les partides de botifarra. Us he de confessar que no en sabia gaire. Era un jugador més aviat discret. Quantes vegades vaig haver d’escoltar coml’avi Perot em deia: Noi, ets un xic pallús...!. Ai!, perdoni Sr. Rector... Ho recordo amb molta estima. És aquesta companyonia, aquest caliu humà, el que fa que un poble sigui veritablement un poble i no només un conjunt de cases aplegades.....Us he de dirque vaig ser molt ben rebut. Molt. I aquests gestos d’humanitat cap a un que acabava d’arribar no els oblidaré mai i demostren la categoria humana de la gent de La Canya.

L’ajuntament de Sant Joan va proporcionar-me l’estada, de manera transitòria i fins a la construcció del complex parroquial nou, en elque avui és casal de la gent gran i abans havia sigut escola .

Hi havia molta feina per fer. Amb l’ajuda de la gent,vàrem començar a posar fil a l’agulla. En primer lloc, i fins que no s’haguésconstruïtla nova església, calia habilitar la capella d’Esperança. Una mà generosade Figueres, d’on jo havia estat vicari fins aleshores, va fer posar l’electricitat a la capella. Ja havíem fet un pas endavant.

Pel juliol de 1968 s’elegí una junta d’obra per començar a edificarla nova església. El Sr. Francesc Xavier Riera fa donació d’una parcel·la de 900 m2, coneguda amb el nom de“ ’Hort de l’ermità”. Posteriorment hi afegí uns 1000 m2 per parc parroquial.

L’arquitecte Josep Maria Pla va acceptar dissenyar i dirigir gratuïtament l’obra. Un temple original, espaiós, amb materials actuals enmig d’una terra voltada de romànic. Es fa càrrec de la construcciól’Agustí Soler, empresari constructor de Sant Joan les Fonts. Com en tota empresa, el problema era de tipus econòmic:d’on sortirien les misses? . El pressupost s’elevava a 2.700.000 ptes., aproximadament.Per al jovent d’avui, amb els preus en què es paguen els pisos , podria semblar una xifra irrisòria, però aleshores era un preu important....

Per obtenir els diners, la nova parròquia de La Canya, posà a la venda uns horts propietat de l’antiga parròquia de Sant Joan en el barri de Llocalou. Fixeu-vos que la plaça de Llocalou – Cloclou , que en diem els d’aquí – porta el nom de Plaça de l’Hort del Rector. Potser els més joves no sabíeu l’origen del nom....

Així, gràcies a aquesta venda, s’obtinguéun benefici de més de 700.000 ptes. Els donatius dels fidels pujarena 600.000. Els ajuntaments de Sant Joan i Vall de Bianya hi posaren50.000 ptes i el Bisbat 700.000.

Donada la precarietat de vivendes en el poble , es formà una cooperativa que havia de gestionarla construcció d’habitatges de protecció oficial en el que avui és el grup de la Roureda. Les primeres cases foren les dels carrers Mallorca i Roureda. De la venda d’aquests terrenys, propietat del Sr. Riera, la parròquia rebé una donació de 500.000 ptes més. La restava anar sortint dels donatius que la gent féu, fent gala de la seva sempre gran generositat. Una altra mostra més d’anar fent poble !!

Des d’aleshores fins arribar als nostres dies, el poble de La Canya ha continuat sentint un impuls de superació remarcable. Són moltes les novetats i millores que podríem enumerar. Si bé és cert que els ajuntaments de Bianya i Sant Joan hi han col·laborat, també ho és que La Canya paga uns bons impostos.

Una de les millores més notables és,sens dubte,la rehabilitació de la cooperativa. La cooperativa sempre ha estat l’exemple de la iniciativa que tingueren uns canyencs que la fundaren durant el temps de la república.

La guerra i posterior victòria dels nacionals va fer que l’edifici passés a l’oblit de la mateixa manera que molts altres anteriors al nou règim.Avui, un grup de joves, amb l’assessorament d’antics fundadors,ha fet possible la transformació d’un corral de gallines i pollastresi un magatzem de bales de palla – que era l’ús que tenia últimament – en un bonic local social.

Amb la cooperativa, La Canya pogué, per fi, disposar dels locals adients per celebrar les seves diades de festa: una església com cal per honorar el flamant patró i una sala de festes per acompanyar els actes d’esbarjo i populars.

L’avantatge de tenir per patró a Sant Josep Obrer , és que la festa és l’u de maig – dia del treball- i, és clar,mani qui mani sempre serà festa !!!

Un altra mostra que La Canya s’ha fet gran gràcies a la solidaritat i el treball en comú de la gent, és la història de l’organització esportiva. Calia un camp de futbol. Els més grans recordareu que ja hi havia hagut un antecedent molt abans. Uns joves dinàmics van ocupar un terreny darrera l’antiga fàbrica ( ja no existent ) de can Domènec. Ara em ve al cap una anècdota força divertida : les porteries del primer camp de futbol van sortir de la tala d’uns pollancres sense permís del propietari. Això va portar un cert enrenou, però al final tot va acabar bé....

El fet és que més endavant el camp s’emplaçà on actualment hi ha el parc de les fonts de Cuní.Gràcies a les noves construccions a la Roureda i com que hi havia terrenys disponibles, es pogué començar la construcció de l’actual complex esportiu. També això sorgí de la iniciativa popular, amb la col·laboració de moltes persones. No cito noms – són molts-i tots hicontribuïrenamb el seu esforç. Sí que voldria, des d’aquí, tenir un record per a en Salvi – que va ser l’ànima d’aquest camp – i per a tots aquells que en el transcurs dels temps ens han anat deixant.

L’entitat ha passat èpoques de tot, com sol passar en llocs de pocs recursos econòmics. És normal que quan un esportista sobresurt, altres clubs més forts se l’emportin a les seves files. El que es tracta és de donar oportunitats al jovent.

Una novetat dels últims anys ha estat també la participació de les noies en el futbol. No cal dir que ha sigut un èxit. Ja era hora que la dona fos més ben considerada del que ho ha estat fins ara. És d’esperar que en el futur aquest jovent ( noies i nois ) puguin donar-nos moltes alegries.

Un poble demostra que és GRAN si“cuida” les seves criatures i la seva gent gran. I fixeu-vos : La Canya ha aconseguit teniruna flamant llar d’infants i un actiu casal per la gent gran. El passat - conscients que qui perd els seus orígensperd la identitat - i el futur - esperant amb il·lusió l’esdevenidor – es donen les mans.

Bé doncs,abans que els que m’esteu escoltantcomenceu a remenar el cul a la cadira, voldria que quedés clar que no ho he dit tot. Hi ha molt per dir. Què diran els pròxims pregoners? Que el poble continua el seu camí, segur.

Quan demà soni la tenora, amb els braços estesos , agermanats i donant-nos les mans , procurarem fer realitat els desitjos de tots.

BONA FESTA MAJOR !!!!

Joan Tubert

 

 

 

Enllaç als Ajuntaments de: Sant Joan les Fonts i La Vall de Bianya