Hola, bona nit a tothom!
Aquest any m’ha tocat a mi.
Quan em varen dir per fer el pregó vaig dir que no, que jo no era capaç de fer-lo, i a més no era nascuda aquí a La Canya.
Però no sé com va anar la cosa, que em varen convèncer.
Us començaré dient que encara que no sigui nascuda a La Canya em sento canyenca de cap a peus.
Fa 57 anys que visc aquí a La Canya.
O sigui el 75 % de la meva vida.
Aquella època el poble era la quarta o quinta part del que és ara. A més hi havia gent gran que evidentment ara ja no hi son, i que en tinc un gran record.
Eren temps molt diferents als d’ara.
En tot el poble segur que no hi havia cinc cotxes,
motos ben poques, tampoc hi havia televisió.
Molts dels joves d’ara pensareu:
– quina època tan avorrida!
Però no.
També tenia el seus encants, les seves coses bones que ens feien viure feliços.
Cada dia als vespres els veïns ens ajuntàvem, trèiem bancs a fora el carrer i passàvem la vetllada explicant coses que passaven.
Era el diari de cada dia.
Ens assabentàvem de tot. Veritats, mentides, es feien bromes, algunes de pesades, acudits, cançons,
els que eren a la vora d’un bar anaven a fer el toc, aquell temps era un got de vi, l’endemà hi tornàvem , cada dia hi havia coses noves per explicar.
Eren altres temps!
Tot això portava una gran germanor i solidaritat amb tot el poble i ens ho passàvem molt bé.
Tot aquest ambient de germanor va ser el que em va ajudar més per integrar-me aquí a la Canya, que a llavors era (Barrio de La Canya).
M’hi vaig sentir de seguida com a casa.
Perquè us haig de dir que jo em feia molt de respecte venir a viure a un poble que no coneixia a ningú, només a l’Enric.
Ell em deia: – no et preocupis, perquè son gent molt populars, a ningú no l’has de tractar de vostè, al més ric de La Canya tots li diem de tu.
I va ser veritat. Era i és encara un poble fabulós.
Molts sabeu que vaig néixer a Mieres, i diuen que el poble a on has nascut et guarda molts records que no s’esborren mai, és veritat, jo en tinc molts, però els més importants son els que em varen deixar els meus pares.
La mare en va ensenyar a estimar la gent gran, eren temps de la postguerra, la gent gran no cobrava res i no podien treballar, tenien sort dels fills per poder menjar, la mare ens feia anar a casa l’avia a portar-li coses, havíem de fer mitja hora a peu, érem tres germanes, ens hi feia anar una setmana a cada una, perquè així l’avia ens veia sempre i estava contenta, lo que més em costava era quan m’hi feia portar pomes, feien una olor que me les hagués menjat totes, la mare ens deia, son per la padrina, no en toqueu cap,
i aquell temps lo que deia la mare es feia.
I del pare recordo la seva generositat, la família i la gent del poble ens havien ajudat molt per poder tirar endavant i ell això ho va recordar sempre. Es va morir jove, tenia 60 anys, aquell dia una dona tot plorant ens va dir:
– vull que sapigueu que el vostre pare era una persona molt generosa, sempre em venia a llaurar la terra sense cobrar-me res, però ell va dir :
– t’ho faré amb una condició, que no ho diguis a ningú.
– i Així ho vaig fer, però avui no puc callar, ara per desgràcia ja no el veuré més.
Aquestes paraules les he recordat sempre, perquè vàrem saber que el pare feia favors a la gent necessitada amb silenci que és com ha de ser.
Suposo que aquí a La Canya també moltes famílies varen passar coses semblants, ja que aquells temps més o menys tothom les va passar una mica magres, però estalviant i menjant sempre farro, patates i fesols, arròs només els diumenges, també ens en vàrem sortir.
També us vull explicar una anècdota que em va passar a mi quan jo tenia 9 o 10 anys:
al col·legi es feia una festa cada any que consistia a recitar uns poemes, els preparaven els mestres amb la col·laboració de gent del poble.
Era l’any 48 quan el català estava totalment prohibit, tot s’havia de fer en castellà.
I el meu poema era amb català, antifranquista i catalanista cent per cent.
Jo per l’edat no entenia el sentit del que deia.
Per això no vaig entendre perquè mentre l’estava dient em varen fer baixar de l’escenari dient que ja el diria més tard.
Jo no vaig entendre què passava, però després em varen dir que havia arribat la guàrdia civil.
Però jo tampoc entenia res, només em recordo de quatre ratlles que deia:
– Abans s’estaven els lladres al clot de les guillaries, avui s’estan a la ciutat, roben més i no perillen.
Com que la guàrdia civil no va marxar no vaig poder dir el poema.
Quan vaig ser més gran sí que ho vaig entendre, vaig demanar per poder recuperar aquell poema, però ningú no el va tenir.
Amb la democràcia hi ha més llibertat, pots dir el que penses, però en aquells temps havies de callar o si no et tancaven a la presó.
Jo vaig passar molta vergonya, és el record que no voldria tenir del meu estimat poble de Mieres.
Bé, parlem de La Canya que és el que toca.
Aquells temps com a tot arreu no hi havia les comoditats que tenim ara però ens ho passàvem bé amb coses senzilles.
A l’estiu el nostre mar era la gorga de masclot, seguint la ribera les gorgues d’Esperança, seguint més avall les gorgues Conques, fins arribar a les de Molinou, a llavors les riberes eren netes i abundants per tant bones “piscines” sobretot els diumenges que s’emplenaven de gent d’Olot i La Canya.
Mica en mica es va anar progressant, ja hi havia cotxes i motos, es va començar a fer vacances, la gent es va anar desplaçant cap a la costa, abans en dèiem a marina, el diumenge al vespre es feien els comentaris de la jornada i es parlava molt de les sueques i de la novetat dels bikinis.
També el jovent es divertia molt amb un conjunt que venia a fer ball els dissabtes al vespre, era gent de Sant Joan les fonts, que per ells era una afició, cap vivia de la música però ho feien molt bé.
Varen començar a tocar, segons tinc entès aquí a La Canya, però a llavors varen anar creixent, cada vegada ho feien més bé i els llogaven pels pobles de La Garrotxa.
Per desplaçar-se tenien un petit camió d’en Minguet que també els servia de “tablado” per fer les seves actuacions.
Déu n’hi do els instruments que portaven, fins i tot un piano.
Aquí a La Canya ho feien a la placeta de Can Xicu a on ara hi ha els aparcaments de Can Perot i el Bar Ventolà. Aquest conjunt es deia “Les penques harmòniques nocturnes” eren coneguts per “Les penques”.
Aquí a La Canya també vàrem tenir un gran músic que es deia Antoni Moner, per això tenim un carrer amb el seu nom. I el seu fill en Peret va ser un músic que formava part de la cobla Barcelona, diuen que pare i fill tocaven el flabiol meravellosament.
Ja ho veieu aquí en aquest petit poble també hi havia gent famosa.
Als anys 60 i 70 ja es varen començar a construir cases i La Canya anava creixent.
Degut a la indústria la gent de pagès va anar marxant buscant un treball més segur. D’això han passat molts anys, ara ha canviat molt, amb la crisi ningú no està segur amb cap feina,
potser hem progressat massa de pressa?
No ho sabem, alguna cosa falla, però hi ha molta gent que s’ho passa malament.
Les cases que es varen fer eren amb terreny de Sant Joan les fonts i de la Vall de Bianya.
Com molts ja sabeu la canya som de 3 municipis, Olot, Bianya i Sant Joan.
Segur que molts recordareu una anècdota quan la comissió de festes va contractar l’humorista Jordi LP. Aquest sabia tots els trucs per fer riure, i lo primer que feia era assabentar-se de la situació del poble per treure’n profit.
I quan va fer la seva actuació va dir:
– M’ha trucat la meva dona demanat a on estava, li he dit, mira noia no ho sé, he anat a fer un cafè al Bar d’Esperança i m’han dit que allò era Sant Joan, després he anat a l’altre costat de cera davant mateix a prendre el sol i em diuen que allò és Vall de Bianya, feia 10 o 12 passos i em diuen que allò és Olot (per tant noia no sé a on soc).
Bé, el còmic aprofità la situació per complir amb la seva feina de fer riure i era veritat.
El fet de ser de 3 municipis mai ens ha portat cap problema, perquè ben mirat la Canya era un barri, fins que es va construir la parròquia, des de llavors ens hem sentit una mica més independents, gent de 3 municipis formem la parròquia de Sant Josep Obrer.
Aquesta parròquia segons tinc entès es va posar fil a l’agulla un dia que el senyor rector d’Olot, mossèn Montal i el senyor bisbe de Girona Narcís Jubany, esperaven el cotxe de Camprodon a la parada que tenia davant el Bar Ventolà i al veure que aquest barri estava en un lloc molt cèntric varen dir: – seria bo fer-hi una parròquia.
Així va ser però no hi havia ni terreny per fer l’església ni rectoria, ni diners, però ens varen enviar un rector en Joan Tubert, que va ser l’encarregat de resoldre aquest problema, que varen ser molts, però era jove i amb molta voluntat i ganes de fer-ho es va sortir de tot correctament amb molta eficàcia.
Va ser una tasca que és per estar-hi agraïts sempre.
Ja vàrem tenir parròquia pròpia i a més amb el nom de Sant Josep Obrer, per això fem la nostra festa el dia 1 de maig.
Però això sense treure la que fèiem per la Mare de Déu d’Esperança, ja que era la que es feia des de fa molts i molts anys.
Ara hi hem guanyat, en fem dues i molt celebrades.
Bé fins aquí us he parlat de fets històrics del nostre poble, que com a molts d’altres son ben diversos i allò que diuen: – hem de ballar el ball que toquen,
però hi ha un aspecte que sí hi podem fer quelcom, perquè per sobre les circumstancies materials hi ha les humanes que sí depenen de nosaltres,
el poble no el fa les grans coses, però si les persones, i em refereixo a persones senzilles que solen ser grans persones.
Qui no ha rebut l’ajuda d’un veí en moments apurats,
o de gent que no hi comptaves i t’han ofert la seva mà generosa, per treure’t d’aquell pou que tu sol no podies, és ben cert aquella dita que diu:
– si vols saber els amics que tens, espera que t’arribi una desgràcia.
Evidentment és així, és una experiència que no oblides mai. I et fa canviar la vida.
Tenim la mania que la importància d’un poble consisteix amb uns grans parcs, boniques cases, grans edificis, grans avingudes…
tot això té un gran valor, es clar que sí, però és molt més important la convivència, la germanor,
perquè és molt bonic quan et trobes pel carrer amb qualsevol persona i li dones el bon dia, o un petit somriure, unes paraules agradables,
tot això al meu entendre son uns dels avantatges que tenim els pobles petits,
no vull pas dir amb això que no siguin també grans persones les que viuen en ciutats grans,
però no tenen l’ocasió que tenim nosaltres,
la majoria no es coneixen,
per això penso que la proximitat que tenim la gent del poble es molt important.
Ara aquí a la canya hi ha vingut a viure molta gent jove, ens anem coneixent de mica en mica i dona un caire d’aire fresc i ajuda a ser el poble una barreja de gent de totes edats, feia molt de temps que no veiem tanta canalla pels carrers, ens hem d’alegrar molt d’aquest canvi i tant de bo els hi agradi viure entre nosaltres.
Aquí a la canya a més de conèixer-nos, també sabem més o menys l’edat de molta gent que convivim fa molts anys. Per això sabem que tenim entre nosaltres una persona que pel setembre d’aquest any farà 100 anys.
És d’aquelles persones que us deia abans, senzilla , generosa, ajuda a tothom que la necessita perquè te la grans sort de tenir una salut com un roure, un caràcter simpàtic i una bondat admirable, més ben dit una persona que ho té tot. Una persona senzilla, però una gran persona. Molts de vosaltres ja sabeu de qui parlo: La Conxita de Turon. Felicitats Conxita.
Bé em penso que ja he parlat prou, només em queda dedicar-vos a tots un petit poema que li he posat per nom: “La festa major de La Canya”
Espero que aquest cop no em facin baixar de l’escenari, encara que hi hagi algun guàrdia civil.
A La Canya estem de festa,
és la nostra festa major.
El pollastre a la cassola.
Tots junts farem xerinol·la
per no perdre tradició.
La taula ja està parada,
hi hem posat el bo i millor.
En el balcó l’estalada
amb el cor ple d’il·lusió.
La festa és per compartir
a la taula i a la plaça,
per poder-la gaudir.
Hi ha molt per escollir.
Que ningú es quedi a casa.
I si algú no pot sortir,
per malalt o obligació,
un record dels que estem aquí
se’l mareixen de debò.
Bona festa a tothom i Visca el poble de La Canya !!!