(El noi de’n Salvi i la Carme)
Voldria començar donant les gràcies a tots el membres de la Comissió de Festes per haver-me escollit com a pregoner i deixar-me encetar, després del Pim i Pam, aquesta molt especial FESTA MAJOR de LA CANYA. Després de 2 anys, tenia moltes ganes de tornar a pujar damunt d’un escenari i poder-vos veure una altre vegada a tots vosaltres, gaudint d’un acte de la nostra festa, moltíssimes gràcies per acompanyar-me i a vosaltres comissió de festes, us estic molt i molt agraït.
També voldria tenir un record per totes les persones que ens han deixat per aquest maleït virus i que encara no ens permet portar una vida amb normalitat. Un crit d’ànims i una forta abraçada a totes les persones que heu perdut familiars, amics o bé coneguts i un reconeixement a tot el col·lectiu sanitari, al col·lectiu de cuidadores i cuidadors perquè davant d’aquesta pandèmia, que ens ha tocat viure, no ens heu deixat mai sols i quan us hem necessitat sempre heu estat al nostre costat (moltes gràcies i un fort aplaudiment).
També, una vegada més, vull donar gràcies a la Sandra, perquè fa possible que persones que avui han decidit d’acompanyar-nos puguin seguir aquest acte mitjançant el llenguatge de signes.
Després d’aquest petit pròleg us començaré a explicar una història:
Aquesta història comença a finals de l’estiu del 1965, a una casa de La Canya on hi vivien en Salvi, la Carme i la seva filla l’Antònia. En Salvi i la Carme de joves no havien tingut una vida fàcil. En Salvi passant de poble en poble, seguint els seus pares buscant feines on els hi donaven, la Carme va perdre els seus pares de molt jove (tenia 11 anys), el pare va morir a la guerra i la seva mare, mig any més tard, per culpa d’una malaltia. Això els hi va fer adquirir un valors (treball, esforç, dedicació, no defallir quan és volen aconseguir les coses i aquest mateixos valors són els que varen transmetre als seus fills (moltes vegades ens deien: no hi ha res fàcil en aquesta vida, per tot s’ha de lluitar, no tingueu por, poseu-vos un objectiu i endavant, segur que ho aconseguireu, en cas de no aconseguir-ho a la primera, no passa res, es torna a intentar, no podeu tirar la tovallola a la primera de canvi).
Feia dies que la Carme no es trobava bé, varen visitar al metge i li fan diferents proves, semblava que tenia un “mal lleig“, finalment però, i després dels últims resultats, li comuniquen una noticia inesperada fins i tot per a ella perquè no havia experimentat cap canvi en el seu cos. No diu res a ningú i espera al vespre quan estan asseguts a taula “us haig de donar una notícia”, al cap d’uns segons deixa anar la bomba “estic embarassada!” (bé, aquell temps es deia “hem de comprar“). En Salvi aixeca la vista, agafa el vas i fa un trago llarg, l’Antonia no sabia ben bé que acabava de dir la seva mare. “No pot ser”-va dir en Salvi, “n’estàs segura ??”, la Carme li contesta “així ho diuen els resultats mèdics que he anat a recollir aquest matí”, l’Antonia, que ja era una noieta de 14 anys, esclata d’alegria: “això vol dir que tindré un germanet/ta ??”. Ostres! varen ser dies d’alegria, però també de preocupacions, la Carme ja tenia una certa edat i els controls i visites al metge havien de ser molt freqüents.
La primavera de l’any 1966 la Carme es posa de part, arriben a l’hospital on hi troben en Segundo i la Conxita que feia dos dies que també havien estat pares d’una nena, la Pilar. Era un part de risc, els metges de sobte miren en Salvi, en Segundo i a la Tura que també els acompanyava, alguna cosa no va bé… La Carme per sort no s’assabentava de res, prou feina tenia a prémer (va patir molt). Un dels metges es dirigeix al pare i els posa en alerta, preveient que pot haver-hi dificultats; en les auscultacions i controls notem una cosa estranya, fora del normal…. En Salvi tenia molta angúnia: “tingueu cura de la Carme, sobretot que no li passi res”. Després d’unes hores de nervis i angoixes, el metge crida: “mare meva!- “ha estat un nen!”- “i la mare com està ?”- pregunta de seguida en Salvi- “tot bé, no es preocupi, té una dona molt valenta”.
Per què hi havia tant d’enrenou? a que era degut aquest “guirigall“? …. què carai passa ??? doncs bé, perquè el nadó que acabava de néixer, pesava 5’30 quilos. Sí, sí… m’heu escoltat bé, el noiet pesava + de 5 quilos (la Carme penseu que era una dona baixeta i que prou feines arribava als 50 quilos). Va ser tot un esdeveniment per a l’hospital, mireu com va ser, que abans de deixar el nadó a l’habitació amb els pares, les professionals del centre varen passejar-lo i ensenyar-lo, planta per planta per tot l’edifici, (si fos ara sortiria a tots els diaris i mitjans audiovisuals).
Havia nascut en Carles, arribo al carrer Antoni Moner nº 9 de La Canya, on ara podem dir que seria el barri vell del poble. Un carrer sense asfaltar, ple de pedres, on la relació amb els veïns era familiar (En Pep, la Pilar, En Pere, l’Àngel, la Pilar, la Maria, la Paquita ….. més tard també varen arribar uns altres veïns, en Pere i la Maria. Va ser una època on vaig poder viure, veure i gaudir de coses que ara serien impensables, n’explicaré unes quantes :
Vaig poder anar a una escola on hi havia només dues aules: els alumnes de 1r a 5è de bàsica anaven agrupats a una classe i els de 6 a 8è, anaven a l’altre classe.
Vaig poder veure passar en Pelaio o la Pepeta amb la burra portant les marmites amb la llet per poder-la vendre .
Vaig poder anar a buscar la llet a can Bernat, la feien refredar dintre d’un safareig i la venien a la cuina/menjador de la casa (mare meva! si això ho veiessin ara els de Sanitat!).
Vaig poder veure i viure com les iaies i mares anaven a rentar la roba a un safareig comunitari que hi havia a l’exterior del costat de casa, i com nosaltres, a casa, vàrem estar molt de temps que ens dutxàvem dins d’un cosí.
Quan et trobaves malament et feien les populars “plastes” amb diferents herbes que et posaven sobre la panxa, o bé quan et faltava la gana, et donaven “oli de fetge de bacallà” (era tan dolent que mai més deies que no volies menjar, ja t’ho asseguro!), o bé un remei màgic que servia per a tot: prendre una mica d’aigua del Carme. Mare meva!, tenia 55% d’alcohol, si es passaven amb la dosis dormies tota la nit com un tronc i l’endemà només et podies aixecar amb una mica de ressaca.
Recordo que hi havia persones ( …. la Dolors de Can Parat, …Trini d’en Cuní …) que posaven les injeccions que t’havia receptat el metge a casa seva (amb tots els controls sanitaris, això sí, je,je… ). Amb una d’aquestes veïnes, una vegada hi vaig haver d’anar tres vegades a posar-me l’injecció del “tètanus”, la primera vegada es va trencar l’ampolla, la segona vegada, un cop tenia el líquid a la xeringa, li va caure a terra i la tercera vegada…. va estar la vençuda … podem dir que ja havia marxat el perill d’infecció .
Vaig poder viure tot el teixit de comerços que hi havia a La Canya: Can Parat, Cala Marcelina, Cala Quimeta, les fleques de Can Grabulosa i Can Sitjà , la Farmàcia, Can Miliu, Can Nofre , Can Perot, , Cala Julita, la Cooperativa, i segur que me’n deixo …. on hi anàvem a comprar amb els cabassos (res de bosses de plàstic!), fins i tot, intercanviàvem les ampolles de vidre (cosa que ara tots aquests estudiosos, tècnics , etc … sembla que volen tornar a posar de moda, com si haguessin descobert la sopa d’all!) .
Vaig poder viure les trobades a la fresca amb els veïns, qualsevol excusa servia per haver-hi celebracions (coca, llonganissa, moscatell …), moltes vegades s’explicaven les mateixes històries, però els petits quedàvem embabucats com si fos la primera vegada que ho escoltàvem .
Anava passant el temps, vaig haver de canviar d’escola quan feia sisè, d’una de poble a un lloc on la disciplina era el més important: ens feien tractar de Senyors, quan entrava un professor a l’aula tothom s’havia de posar de peu, al patí els nois i noies anàvem separats … no sé! tot molt estrany per una persona que venia de poble. Després d’uns anys, anem a estudiar batxillerat a l’institut Montsacopa, hosti tu!! allò era la “ciudad sin ley!”. Feia menys d’un mes que havíem començat les classes i recordo que vàrem fer gairebé dues setmanes de vaga (ben bé, no sé què demanàvem però la qüestió era no fer classe) . Vaig descobrir que volia dir “ fer campanes” per cert, en vaig fer unes quantes … era un altre tarannà i manera d’anar a l’escola ….m’hi vaig adaptar de seguida .
A aquesta edat també vaig canviar de casa, vàrem deixar el barri on els meus pares i avis havien viscut tota la vida i ens vàrem instal·lar a una casa del sector de la Buixeda, vaig fer noves amistats i el lloc de trobada no era un dels bars del poble, sinó la plaça de l’església, aquí i de la ma de l’Esteve de can Miliu, que aquell moment era el dinamitzador de molts dels actes que es feien al poble, vaig començar a entrar i conèixer tot aquest món de les entitats (i col·lectius) que tant m’ha apassionat i que m’apassiona.
Recordo que vaig començar ajudant a preparar les propostes que hi havia per la Missa del gall, a vegades es feia una petita representació davant de l’altar i es decorava tota l’església. Per cert!, no he servit ni serveixo per fer teatre: una vegada, si o si, faltava personal i vaig haver de dir una frase, ostres tu! estava tant acollonit que em veu alta només es va sentir la primera paraula: “ arribem-nos …!” no sé si hi havia 7 o 8 paraules més, tampoc era tan llarg de dir!… doncs ho vaig dir tan fluix que ni jo mateix el vaig sentir, però continuem amb la Missa del gall: era una nit màgica, l’església de Sant Josep Obrer s’omplia de gom a gom i el que tothom esperava era el cant de la pastoreta (el feia la Gemma) i el xiulet d’en Santi (el meu nebot) i després de la cerimònia tothom a menjar xocolata desfeta i coca .
També cada 1 de Gener, a la tarda i a sota l’església, es feien diferents representacions teatrals, a la mitja part es sortejaven paneres o xais o cabrits o ves a saber que … la qüestió era fer uns calerons per poder finançar una mica tota aquella moguda. Una de les coses que recordo era la venda de números a càrrec d’en Ricardu de cal Rabiant i en Pere de cal Moliner, pujaven a sobre de l’escenari, era com un espectacle més i dels bons, eh !!, agafaven un plec de tires de números: “com n’hi direm?” … així començava la subhasta – “ jo 10 , jo 15, jo 20…”. Les persones assistents estaven com embogits… i així anava pujant i pujant. Els dos mestres de cerimònies mentre la puja anava cap a dalt, deixaven anar: “afegim dos tires més! .. ara n’afegim tres més! …” però em sembla que a vegades feien jocs de mans, no afegien res i així hi havia més números per poder vendre.
De sobte el setembre del 1984, tres joves del poble (en Josep Martí, Jordi Puigvert i un servidor ) tenen una gran idea: “Per què no organitzem l’arribada dels Reis a La Canya?” (en aquell moment pujaven els de Sant Joan), com que no teníem por de res, dit i fet! Anem a trobar a la Comissió de festes, els hi plantegem el tema per veure si ens podien donar un cop de mà i de seguida ens varen dir que si – “per on comencem?”, és clar!: els hi havien de buscar vehicles per desplaçar-se, vestits per canviar-se, o sigui!, tota la logística que necessiten Ses Majestats. Varen ser tres mesos molt intensos i el 5 de Gener del 1985 i gràcies a la col·laboració de moltes persones del nostre poble, aconseguim que els nostres Reis Mags arribin a La Canya .
De tota aquesta moguda sorgeix un grup de persones joves amb empenta i ganes de fer coses pel poble i aquí comença a caminar el GRUP DE JOVES. Un grup que comença a col·laborar amb la Comissió de Festes i organitza actes com Cercavila pels carrers del poble (tothom havia d’anar disfressat i per cert, s’havien arribat a repartir fins a 5 quilos de Xuca-Mulla )
Espectaculars Gimcanes, on havíem arribat a reunir més de 50 mainades.
Un Sopar (on tothom portava el seu menjar i després s’havia de compartir), aquest acte va tenir una durada de 10 anys. Recordo que el segon any hi havia més de 400 persones (sincerament se’ns en va anar de mare i pels següents anys es va haver de posar normes).
L’arribada del PELUT ( que donava regals als més petits) amb les tradicionals PARADES DEL PELUT …fins i tot, hi havia una casa de la por.
Vet aquí que com que no teníem feina…, en Ricardu ens proposa a en Martí i a mi d’entrar a formar part de la Comissió de Festes i com us podeu imaginar no podíem tenir un NO per resposta (Grup de Joves, Comissió de Festes) .
La cosa no acaba aquí, per aquella època (devia tenir 21/22 anys) la Mónica i la Eva, veïnes de La Canya, em fan una altra proposta: hi ha un grup de noietes que volen jugar a bàsquet i a veure com ho tinc per donar-los un cop de mà (tampoc vaig poder dir que no). I comencem a entrenar un equip femení de Bàsquet, aquestes dues noies per motius de feina, han de plegar i sabeu a qui vaig anar a buscar?… doncs en Josep Martí! (junts comencem un altre projecte). Per tal de poder coordinar millor tot el tema del bàsquet em porta a entrar també a la junta de l’ AE LA CANYA. El tema bàsquet funciona bé i al cap de dos anys d’haver començat ja tenim dos equips i aquí, en Martí i jo, enganyem a un altre persona: en Toni Briones per tal que ens vingui a donar un cop de mà , (per cert!, aprofitem i també el fitxem per a la comissió de festes). Al final tot aquest projecte del basquet dura uns 11 anys … (Recordem: Grup de joves, Comissió de Festes, Bàsquet, junta A.E la Canya ).
Com us he comentat era jove i tocava trobar temps per poder sortir a les nits, en aquells moments, a Olot, un bar es tocava a l’altre (Lucky, el de Nit , el Watson, el Líquid, el Sòlid, l’Allen etc , etc ,) a més, també hi havia discoteques (Kratter’s , Sansburg …) teníem per triar i remenar, podíem fer molt de mal, doncs bé!, en un d’aquest llocs, vaig conèixer la que anys més tard seria la meva dona (La Maria) al principi vàrem començar a “tontejar”, però, després la cosa ja va anar més en serio i ens vàrem posar (tal i com es deia abans) a festejar (sortir) …. (recordeu: Grup de Joves, Comissió de Festes,Bàsquet, Junta A.E. La Canya i Festeig).
Us penseu que això s’ha acabat? doncs no!, encara tenia alguna estona lliure que podia omplir i de sobte m’arriba una proposta per si vull col·laborar amb el setmanari l’Olotí (érem la competència de La Comarca), també m’hi apunto, a veure que serà!…En aquells moments, la feina que m’encomanen era buscar i fer resums de les notícies que passaven a la Comarca de la Garrotxa. Aquest treball l’havia de fer normalment els dissabtes i diumenges, que era quan tenia tota la informació del que havia passat durant la setmana i el dilluns a la tarda ho havia d’entregar per tal que es pogués editar i sortir en el propera revista. Era molta feina, però com que sempre m’ha agradat buscar les coses positives, també tenia molts d’avantatges, teníem un carnet de premsa i això ens obria les portes de tot arreu, o sigui… vaig poder entrar a molt de llocs (sobretot festes) que sense l’acreditació no ho hagués pogut fer. Com anècdota, recordo que una vegada hi havia la volta ciclista a Catalunya i el final d’etapa era a Vallter, amb uns companys hi vàrem anar i quan estàvem a mitja pujada de l’estació trobem a un membre de seguretat i ens diu que ja no és possible pujar fins a dalt, que hem de recular o bé aparcar el cotxe al costat de la carretera, junt als altres que hi havia. Doncs bé!, trec el carnet “màgic“ i li diguem que nosaltres fem el seguiment i crònica esportiva (que som reporters, carai !!! ) la qüestió és que ens va deixar passar i vàrem poder veure arribar els corredors a dalt de tot de Vallter. (Recordeu: Grup de Joves, Comissió de Festes, Bàsquet, Junta A.E. La Canya, festeig i ara hi afegim col·laboració a l’Olotí).
Dels vint als trenta varen ser anys bojos, intensos, divertits…, digueu-li com vulgueu, perquè a més a més, de col·laborar amb totes aquestes entitats, també hi ha hagut altres propostes en aquest poble de La Canya, com per exemple, els anys que vàrem participar al ball pla de Sant Miquel, un any no ens volien deixar sortir perquè anàvem amb un tema massa reivindicatiu: Queixar-nos per les males olors de la Depuradora!, (per ser moderat, dic que es un tema que avui en dia, encara no acabem de tenir del tot solucionat, però avui deixem aquesta qüestió que tampoc vull que la cosa acabi “fent pudor”) doncs bé! com us deia, no ens volien deixar sortir i després d’algunes negociacions varen accedir a que poguéssim desfilar (les persones estàvem tant emprenyats de les males olors que a la part final de la comparsa hi havia un cartell on indicàvem i posàvem: “LA CANYA EN VENDA “ , i recordeu l’any que anàvem disfressats de “Xoxones?”… ens varen donar un premi i sense anar vestits de papers!, això sí que té “Guasa”!
Un any també vàrem participar a la batalla de les flors, hosti! quina feinada!, tot l’estiu preparant aquella carrossa, al final per què?, per ser els guanyadors morals. Vàrem quedar en quarta posició, val a dir que les tres primeres eren de l’equip organitzador (això es escombrar cap a casa, l’altre són històries!), però el que no ens varen poder treure va ser el primer premi de comparsa ( Olé tu!, arribar i moldre!) .
Durant uns 10 anys, com no podia ser d’una altre manera, també hi érem, sí!, també participem al Carnestoltes d’ Olot. Aquí amb els premis no vàrem tenir tanta sort, no ens en varen donar mai cap, però ens ho passàvem tan bé!, que això sol ja et donava peu a quan s’acabava un carnestoltes pensar al cap de poc amb idees pel que vindria.
No sempre he estat col·laborant en col·lectius de lleure i cultura, també he estat en temes més punyents, però que també tenien a veure amb el nostre poble. Va!,.. no voldria parlar del tema Depuradora, però ho faré una miqueta: a finals del 89, principis dels 90, es va crear una comissió de seguiment on també hi era pel mig. Ara, amb el temps, veig que ens vàrem equivocar en aquell moment, havíem d’haver actuat amb més mala baba, escoltàvem a les persones més grans que hi havia dintre aquesta comissió de seguiment i ens deien que s’ha de dialogar amb les administracions, que no cal buscar la confrontació, que amb males maneres no arribaren enlloc… (Ostres! són tan actuals aquestes frases!) i què es va aconseguir d’aquesta manera? doncs res, que ens prenguessin encara més el pèl i l’únic que va passar és que es va ampliar encara més la zona, construint un altre edifici que al cap dels anys no va servir per a res; fa temps que em sembla que només serveix per a magatzem i va servir només per a malbaratar diner públic, i la pudor va continuar, continuar …. (uns anys més tard, es va construir la planta de compostatge, després hem continuat amb la connexió de l’escorxador d’ Olot … ) bé!, què us haig d’explicar que no sapigueu! … que avui en dia encara a vegades ens arriba aquesta olor a “perfum podrit” …
També vaig estar en una comissió, que una mica més, canvia la història del nostre poble, això devia ser el 92/93, si no ho recordo malament. A un grup de veïns del poble, se’ns proposa treballar per intentar que La Canya arribi a ser un municipi independent o bé annexionar-nos a un dels municipis veïns. Els que treballàvem en aquest projecte, al principi va ser molt il·lusionant, moltes expectatives, moltes promeses, molt bones maneres, nosaltres estàvem motivadíssims, amb moltes ganes de tirar-ho endavant i hi vàrem treballar molt i molt… no us ho podeu imaginar!, però de sobte, això és va girar com un mitjó, vàrem arribar massa enllà, vàrem travessar alguna línia vermella i hi va haver persones del món polític no local i del món econòmic, que en aquells moments es varen començar posar nerviosos. Ningú es pensava que poguéssim arribar tant lluny, bé, suposo que tampoc coneixien a les persones que vivim a La Canya, que quan ens proposem un repte, hi lluitem fins al final. Això ho havien d’aturar, com sigues. De les bones paraules, de les promeses, de les bones maneres …. es va passar al NO ho heu entès bé, així d’aquesta manera no es pot fer, no cal que seguiu perquè es impossible d’aconseguir-ho, etc, etc, etc… hosti! Com podia ser un canvi tant radical si feia quatre dies que teníem tot el recolzament?, bé, allà coneixes realment com es mou i de que és capaç de fer tot aquest món que només pensa amb els interessos propis i interessos econòmics. Teníem tanta mala hòstia dins nostre, tanta frustració, tants mesos de feina que al final no havien servit de res. En aquells moments ens sentim enganyats, això no podia quedar així! i vàrem aprofitar l’avinentesa que per aquells vols hi havia d’haver unes eleccions municipals i com que volíem fer escoltar la nostra veu, uns quants de nosaltres vàrem entrar dintre d’una d’aquestes llistes, mare meva!, no sé què va ser pitjor!… va ser sortir del foc i caure a les brases. Allà vaig aprendre com persones que, fins i tot no et coneixen de res, només perquè defenses una causa que amb ells no els hi interessa que és tiri endavant, són capaços (només amb mentides) de fer-te molt de mal per tal que no puguis aconseguir el teu propòsit (si amb el fàcil que és parlar, dialogar i que cadascú pugui donar la seva opinió, no cal imposar res… ). Si em permeteu aquest tema el deixaré aquí perquè hauria de dir noms i cognoms, explicar algunes de les converses, que al principi eren molt amigables (tal i com us he dit) però al final molt pujades de to; com que hi ha persones que malauradament fa temps que ja no són entre nosaltres i per tant no tenen dret a replica, deixem-ho aquí… Tingueu per segur, que les explicacions que ens voldrien fer creure, ara serien les mateixes que ens varen donar a nosaltres en aquell moment: missatges buits, sense cap contingut i ple de NO veritats i només pensant per ells i pels poders econòmics que els envolten.
Seguim amb coses i episodis més bonics, els anys passaven i s’havia de començar a deixar coses, tot no es podia fer. Primer de tot vaig sortir del Grup de Joves (sobretot per l’edat), després també i malauradament es va tancar l’Olotí (això és curiós perquè quan hi vàrem entrar nosaltres estaven en números vermells i gràcies a la feina de tots es va poder començar a remuntar i just quan ens havíem posat a to i semblava que donava beneficis, els inversors varen voler plegar. Suposo que ja havien recuperat part dels diners i abans de tornar anar malament, varen pensar millor fer una retirada a temps). Al cap d’uns anys també vaig deixar el bàsquet i de formar part de la junta de l’A.E.LA CANYA (junt amb en Martí i en Toni vaig tenir el privilegi de veure créixer unes noietes, amb un hobby comú: el bàsquet; moltes històries i anècdotes molt divertides per recordar, al final érem com una família…Va ser una època molt bonica). Només em vaig quedar col·laborant amb la Comissió de Festes de La Canya, una entitat referencia amb més de 50 anys d’història, on hi ha un dels fundadors que encara forma part d’aquesta comissió: en Toni Roura. Hi podem trobar relleus generacionals, on hi ha més de 300 socis que ajuden a tirar endavant tot aquest projecte… doncs bé!, al cap d’uns anys d’entrar-hi a formar part em proposen ser president de l’Entitat. Aquell moment no ho veia gaire clar, però com que els reptes (i si es per treballar pel meu poble, menys) no em van fer por, vaig pensar “provem-ho!- no tenim res a perdre!” i la cosa no em va anar gents malament, vaig estar-hi 24 anys (m’agradava tant que no en podíem fer fora, je, je….) Val a dir que el secret, perquè hi pogués estar durant tant d’anys, és tenir la sort de poder treballar i passar-m’ho bé amb persones com vosaltres: gent de La comissió!! Recordeu el local que teníem abans de poder gaudir d’aquest edifici que tenim ara? un local petit, no complíem cap norma de seguretat, estret, només d’entrar ja trobaves la barra (això era estratègic). Depenen de quins grups o actuacions hi volies portar, els músics no cabien sobre l’escenari i havíem de fer com una mena d’ampliació, però això, sí!, el local tenia vida!; les seves parets respiraven història, no sé!.. tenia alguna cosa especial. Hi havíem arribat a posar tantes persones dintre aquell local! que a vegades et semblava impossible que hi poguessin arribar a entrar-hi (per posar-vos un exemple: un any hi havia la Salseta del Poble Sec, es varen vendre més de 1000 entrades! i en una sola nit vàrem vendre més de 500 litres de cervesa!). Més tard i gràcies al treball de la Comissió i d’altres persones del poble que ens varen ajudar es va fer servir el pati que hi havia al costat per fer una ampliació del local, s’hi va col·locar la barra, si més no, quan hi havia tanta gent, no et donava la sensació d’aclaparament (continuàvem sense complir cap norma de seguretat).
Podria explicar moltes anècdotes que he pogut viure dintre els actes organitzats per la Comissió de Festes, però tampoc em vull fer pesat, recordeu la trabucada? per cert, aquest l’any l’hem tornat a recuperar, això sí que era perillós (sobretot els inicis) i en aquell moment ningú n’érem conscients, ara quan ho recordes, mare meva! …. L’objectiu era despertar les persones del poble després d’una nit de festa i gresca, però, és clar, nosaltres per poder-ho fer no podíem anar a dormir (o sigui empalmàvem). Érem joves, havíem participat de la festa tota la nit, per esperar que fossin les vuit del matí i per acabar-ho d’arreglar esmorzàvem i després agafàvem els trabucs que els carregàvem amb petards (trons) i sortíem a caminar pel poble. Us imagineu quin còctel? doncs si!, ara quan recordes aquelles experiències veus que realment vàrem tenir molta sort que ningú es fes mal, bé, una vegada es va tenir un avís que amb allò no s’hi podia jugar, quan molts dels petards que portàvem varen esclatar dintre del “meari “ d’en Joan de la Buixeda, per sort ningú es va fer mal, només hi ha haver alguna petita cremada però l’any següent em sembla que ningú ho recordava perquè les mesures de seguretat que preníem eren zero, el nostre objectiu era passar-ho bé i acabar-ho amb un altre esmorzar.
Us n’adoneu que gairebé tot el que organitza aquesta comissió ho acabem amb menjar i beure?, això em sembla que és un del secrets del nostres èxits, aquest any mateix, quan acabi el pregó farem un refrigeri; demà a les 12 del migdia a l’audició de sardanes, que es faran a la plaça, hi ha un vermut per a tothom; a la trobada gegantera es fan dos/tres parades on també hi ha pica-pica per a tothom i fem un final de festa on després de saber qui ens representarà com pubilla i hereu hi haurà un piscolabis, …. NOIS DE LA COMISSIÓ! amb tants d’àpats, l’any vinent dintre la festa, hem d’organitzar alguna excursió per poder baixar una mica els quilos. No, val més que no, perquè segurament ho acabarem amb un altre esmorzar … deixem-ho estar, no he dit res.
Dintre la Comissió he passat vivències molt bones i espero que me’n quedin moltes més per viure. Si em permeteu voldria tenir un record molt especial per a totes les persones que vàreu formar part d’aquesta, la NOSTRA COMISSIÓ i que malauradament no podeu estar entre nosaltres, però que segurament, sigueu on sigueu, m’esteu escoltant ja que de cap manera us voleu perdre aquesta, la vostra Festa.
Bé, tal i com us he dit, vaig estar 24 anys com a president d’aquesta entitat, tenia molt clar que l’any 2019 i aprofitant la renovació de càrrecs a la junta de la comissió de festes, havia de ser el meu últim any de mandat, havia de fer uns passos enrere i començar a passar a un segon terme; deixar-ho a mans de persones més joves i amb noves idees, això si!, continuant treballant pel poble des de la segona línia, però, m’esperava una altre sorpresa: resulta que un dia del mes de Juliol del 2018 em truquen a la porta la Maria i l’Anna, després de la salutació de rigor, varen anar de seguida al gra i em demanen si vull formar part d’un projecte on tindré la possibilitat de poder treballar pel meu poble i pel meu municipi, em varen enganxar en fred i això que feia calor (mes de Juliol). Em proposaven formar part d’una llista electoral per a l’Ajuntament de Sant Joan les Fonts. Aquells moments, de veritat, n’hi m’ho havia plantejat aquesta possibilitat, em sembla que vaig estar més d’un mes abans no els hi vaig tornar la resposta, aquí, ja estàvem parlant d’un altre nivell, això volia dir jugar a una altra lliga …. bé! però ja sabeu que va passar, com sempre que veig la possibilitat de poder aportar alguna cosa pel meu poble i tampoc vaig poder dir que NO. Abans no varen arribar les eleccions, varen ser mesos molt intensos, de moltes reunions, de moltes nits sense dormir les hores que toquen, de treballar amb persones que fins aquells moments amb algunes no ens havíem vist mai i d’altres només ens havíem saludat pels carrers del municipi. Moltes idees, moltes il·lusions, això sí!, tots teníem i tenim un objectiu comú, treballar pel i amb el poble, però sabeu l’enriquidor que és tot això? no m’ho hagués pensat mai que em quedaven i em queden tantes coses per aprendre del meu poble i municipi. Arriba el dia de les eleccions i com no podia ser d’una altra manera, va ser emocionant fins al final. Després del recompte i per un petit marge, però suficients número de vots, la nostra llista surt l’escollida. Les persones ens han fet confiança per tal que els propers quatre anys formem part de l’equip de govern de l’Ajuntament, mare meva!… aquells moments, a més de l’emoció de veure que tot el treball fet ha tingut una recompensa, et passen moltes coses pel cap, penses en la família, en els amics .. i després, un cop ja estàs més calmat, el primer que em va venir al cap va ser: podràs continuar treballant pel teu poble (un dels meus grans vicis) i això és el més important. Un poble on no tenim ajuntament, no tenim monuments històrics, un poble si segur tenim moltes mancances, però, sabeu realment quin és el nostre bé més preuat? que això mai no ens ho podran comprar, ni prendre: Vosaltres, les persones.Moltes de les històries, anècdotes que us he explicat i que hem pogut tirar endavant, ha estat gràcies a vosaltres, sense vosaltres, sense la vostra generositat, sense la vostra passió, sense la vostra estima, sense la vostra … (poseu l’adjectiu que vulgueu) tot el que tenim, tot el que hem fet i tot el que ens queda per fer, no hauria estat possible. Per tant, moltes gràcies a tothom per ser com sou, i com diria aquell: “Poble de La Canya sou molt bona gent”, si em permeteu voldria afegir-hi: “poble de La Canya sou Collonuts.!!!!”
i ara aquí ja hauria d’acabar amb molt bona festa major i moltes gràcies … però ….
No en feu cas si això ja surt del guió, si em permeteu voldria donar les gràcies i tenir un reconeixement a una sèrie de persones o entitats que crec que s’ho mereixen i que gràcies a ells hem pogut tirar endavant moltes de les històries i anècdotes que us he explicat.
Primer de tot un reconeixement als meus pares, en Salvi i la Carme, que són els veritables protagonistes d’aquesta història, sense ells jo no seria aquí. Voldria aprofitar per dir gràcies per tot els que ens vàreu donar i per tot el que ens vàreu ensenyar.
Després, també voldria donar les gràcies a una persona que fa més de trenta anys vaig tenir la sort de conèixer, una nit que vàrem sortir amb els amics i diguem que per casualitat ens varen presentar, aquesta és la Maria Ayguabella (la meva dona). Primer de tot, abans d’agrair-te res, potser m’hauria de disculpar perquè sóc totalment conscient que a l’estar sempre dedicat a aquest món de les entitats i ara al municipi, ens hem perdut moltes estones d’estar i compartir coses junts, però, et vull donar les gràcies perquè des que ens vàrem conèixer, no tant sols m’ho has acceptat, sinó que moltes vegades hi has volgut participar i ens has ajudat a tirar-ho endavant.
També et vull donar les gràcies per les teves crítiques més sinceres i pels teus elogis més continguts, això m’ha servit per mirar bé el que faig abans de tirar una cosa endavant.
Explicaria moltes més coses perquè t’haig d’estar agraït però tampoc em vull allargar, el que si et vull dir gràcies per la paciència que has tingut, la que tens i la que segurament hauràs de tenir.
També vull donar les gràcies a la meva família més propera: la meva germana la Marion, en Jaume, l’Angel, la Rosa, en Santi, l’Eva, l’Anna ,en Xevi, l’Anna, en Buque , en Pol, En Joel , l’Ivan, la Clara i l’Abri, gràcies a tots perquè sempre que us he trucat a la porta hi havia algú darrere per donar-me aquell cop de mà o copet a l’esquena que a vegades és tan necessari .
També m’agradaria tenir un reconeixement molt especial per en Josep Martí i en Toni Briones, persones que fa molt i molt de temps i que junts vàrem escollir aquest camí de dedicar una part de les nostres estones lliures a treballar pel poble i que pel seu tarannà, sempre els hi ha agradat més estar darrere els focus mediàtics, però us puc assegurar que sempre hi són i que aquests moments, tranquil·lament, podrien estar aquí, al meu costat, explicant anècdotes i anècdotes que hem tingut la sort de viure plegats (moltes gràcies).
També donar les gràcies a la Comissió de festes, encapçalada per en Josep Vilanova. Noies i nois! que us puc dir?, que sous l’hòstia, al vostre costat es respira bon rotllo, diversió, ganes de passar-ho bé, generositat, sou bona gent, treballeu molt i no demaneu mai res a canvi, no sé…podria dir tantes coses …. Gràcies per ser com sou, si us plau, no canvieu mai!
També vull donar les gràcies a la Maria Vidal i a l’Anna Serra, gràcies perquè un dia vàreu pensar en mi per acompanyar-vos en aquest projecte, m’esteu donant l’oportunitat de tenir un aprenentatge brutal envers el meu poble i municipi. D’aquí uns anys, tots aquests emprenyaments, mal de caps, desil·lusions com veus que les coses no t’acaben de sortir prou bé, seran una anècdota més per poder explicar, però el més important i el que realment li vull donar un valor especial és que gràcies a aquesta experiència, us he pogut conèixer i em quedaré amb unes grans amistats.
També vull donar les gràcies a totes les persones que heu format o formeu part de les institucions, parròquia de La Canya, entitats o col·lectius d’aquest poble; podré dir que he tingut la sort de treballar o col·laborar amb vosaltres, m’heu donat molt més i molt més del que jo us podré tornar. Gràcies a tot aquest teixit de persones que només pensa en clau poble, s’ha aconseguit que en molts casos siguem una referencia i exemple a nivell de comarca. Penseu, que gràcies a tot aquest esforç i dedicació que hi han posat i que hi poseu, cada vegada que alguna persona consulta en el mapa el nom de La Canya, li surt escrit amb lletres majúscules.
I ara sí, que acabo. Em vull dirigir a tots vosaltres que avui tinc la sort que ens heu volgut acompanyar en aquest primer acte de la nostra festa, bé, farem una cosa, us vull demanar que feu un aplaudiment a la persona que teniu al costat i el meu aplaudiment serà per tots els que sou aquí i els que no han pogut venir, perquè tingueu clar una cosa: junts hem fet moltes coses, però junts i només junts encara ens queden moltes coses per fer.
Moltíssimes gràcies a tothom i que tingueu una molt bona FESTA MAJOR !!!!!!!!!!!!