Benvolgudes canyenques i benvolguts canyencs,
Quan en Toni, membre de la comissió de festes,em va proposar fer el pregó de festa major, vaig sentir unes unces de calfred i unes unces de por ja que és el primer pregó que faig i que es fa a La Canya, però també una tona d’il·lusió i agraïment a la junta per haver-me donat aquesta oportunitat.Vaig,doncs, “agafar el toro per les banyes” i aquí em teniu, disposat a fer-ho tan bé com pugui.
No és fàcil resumir amb quatre ratlles quaranta anys de festa major. Sé per experiència que quan el públic comença a remenar el cul de la cadira vol dir que “ja n’hi ha prou de l’orgue”. Així que procuraré ser breu.
És impossible enun pregó de festa major donar una visió més o menys profunda de la història de La Canya. Déu sap quan i com va començar a existir La Canya com a entitat pròpia. Per altra banda , des d’un punt de vista jurídic,tampoc és unpoble tal i com l’entenen les administracions públiques ja que està lligat principalment als municipis de la Vall de Bianya i de Sant Joan les Fonts.
Però independentment del que marqui la llei, tots sabem que La Canya no només és un poble real, sinó que és un GRAN poble ( encara que no sigui precisament un poble gran …). La gent que hi ha viscut i els que hi vivim actualmentsentim que formem part d’un mateix grup humà . Ens coneixem, ens ajudem i fem coses plegats. A vegades també ens discutim ,però què voleu que us digui? Això també forma part de la vida de poble.
La Canya va néixer , en temps immemorials,en un encreuament de camins. L’objectiu era satisfer els serveis que necessitaven els vianantsque circulaven per aquestes terres. Caliaatendre les necessitats dels que es desplaçaven als nuclis que històricamenttenien més influència : La vila d’Olot , de Besalú i de Camprodon – que des de l’època romana era una via de penetració cap a Europa -. Aquests moviments de personesrequerienun ferrer per ferrar els cavalls i llossar les eines del camp, un petit hostal per fer un mos amb un bon traguinyol de vi fresc del porró, etc… I fou així com, de mica en mica,aquestlloc de pas, aquestnus de comunicacions, anà creixent fins a convertir-se enun nucli important.
Per als habitants d’aquest poble, no tot han estat flors i violes . En el segle XIV el flagell de la pesta negra provocà una gran mortaldat:d’unes 1700persones distribuïdes per aquestes vallsen quedaren poc més de 550. Posteriormentvingueren els terratrèmols, quesembraren el pànic per tota la Garrotxa. Les lluites entre nobles i menestrals – el que es coneix com a guerra dels remences-feren també estralls enla població. De tot això n’ha sortit un poble segur de si mateix iamb un granafany de treball i millora. Tan sols cal veureles activitats industrials i del camp que han donat vida durant anys a aquesta població i que han contribuït al seu procés decreixement.
En arribar als anys 60 del segle anterior, passadesja les nefastes conseqüències de la guerra del 36, la industrialització i les noves tècniques agrícoles havien millorat notablement i La Canya havia crescut molt.
Històricament la influència de l’església sempre havia estat determinant en la formació de petits llogarrets en aquestes valls.Més de 10 esglesioles d’un romànic preciós i característic, distribuïdes per les pairalies d’aquestes contrades en donen fe .
I fou així,tal com havia passat en segles anteriors en altres indrets, com l’església veiéla necessitat de fundar una parròquia per poder atendre una població que estava en contínua expansió. El gener de 1968 ,el nostre poble ,-que fins aleshores havia format part de la parròquia de Sant Joan les Fonts-obtingué personalitat jurídica eclesiàsticaper un decret del bisbat de Girona , i es poguéconvertir en parròquia. Els seus límitses poden consultar actualment en el butlletí eclesiàstic del Bisbat del 25 de gener del 1968.
El Doctor Jubany, bisbe de Girona i futurcardenal, va nomenar-me encarregat de La Canya, Socarrats i Capsec amb la finalitat de construir una església a La Canya i organitzar la nova parròquia.
Recordo amb nostàlgia quan vaig arribar a La Canya. Com qualsevol d’aquells antics vianants, el primer lloc on vaig aturar-me fou l’hostal – aleshores es deia bar de Cal Compte – . Em vaig presentar a la gent que feia el vermut,com el nou rector de La Canya.Encara sembla que veig les seves cares de perplexitat. Era evident que no estaven gaire acostumatsa veure un capellà dins un bar! . Amb el temps ja s’hi van anar acostumant… Miro enrere i recordo les partides de botifarra. Us he de confessar que no en sabia gaire. Era un jugador més aviat discret. Quantes vegades vaig haver d’escoltar coml’avi Perot em deia: Noi, ets un xic pallús…!. Ai!, perdoni Sr. Rector… Ho recordo amb molta estima. És aquesta companyonia, aquest caliu humà, el que fa que un poble sigui veritablement un poble i no només un conjunt de cases aplegades…..Us he de dirque vaig ser molt ben rebut. Molt. I aquests gestos d’humanitat cap a un que acabava d’arribar no els oblidaré mai i demostren la categoria humana de la gent de La Canya.
L’ajuntament de Sant Joan va proporcionar-me l’estada, de manera transitòria i fins a la construcció del complex parroquial nou, en elque avui és casal de la gent gran i abans havia sigut escola .
Hi havia molta feina per fer. Amb l’ajuda de la gent,vàrem començar a posar fil a l’agulla. En primer lloc, i fins que no s’haguésconstruïtla nova església, calia habilitar la capella d’Esperança. Una mà generosade Figueres, d’on jo havia estat vicari fins aleshores, va fer posar l’electricitat a la capella. Ja havíem fet un pas endavant.
Pel juliol de 1968 s’elegí una junta d’obra per començar a edificarla nova església. El Sr. Francesc Xavier Riera fa donació d’una parcel·la de 900 m2, coneguda amb el nom de“ ’Hort de l’ermità”. Posteriorment hi afegí uns 1000 m2 per parc parroquial.
L’arquitecte Josep Maria Pla va acceptar dissenyar i dirigir gratuïtament l’obra. Un temple original, espaiós, amb materials actuals enmig d’una terra voltada de romànic. Es fa càrrec de la construcciól’Agustí Soler, empresari constructor de Sant Joan les Fonts. Com en tota empresa, el problema era de tipus econòmic:d’on sortirien les misses? . El pressupost s’elevava a 2.700.000 ptes., aproximadament.Per al jovent d’avui, amb els preus en què es paguen els pisos , podria semblar una xifra irrisòria, però aleshores era un preu important….
Per obtenir els diners, la nova parròquia de La Canya, posà a la venda uns horts propietat de l’antiga parròquia de Sant Joan en el barri de Llocalou. Fixeu-vos que la plaça de Llocalou – Cloclou , que en diem els d’aquí – porta el nom de Plaça de l’Hort del Rector. Potser els més joves no sabíeu l’origen del nom….
Així, gràcies a aquesta venda, s’obtinguéun benefici de més de 700.000 ptes. Els donatius dels fidels pujarena 600.000. Els ajuntaments de Sant Joan i Vall de Bianya hi posaren50.000 ptes i el Bisbat 700.000.
Donada la precarietat de vivendes en el poble , es formà una cooperativa que havia de gestionarla construcció d’habitatges de protecció oficial en el que avui és el grup de la Roureda. Les primeres cases foren les dels carrers Mallorca i Roureda. De la venda d’aquests terrenys, propietat del Sr. Riera, la parròquia rebé una donació de 500.000 ptes més. La restava anar sortint dels donatius que la gent féu, fent gala de la seva sempre gran generositat. Una altra mostra més d’anar fent poble !!
Des d’aleshores fins arribar als nostres dies, el poble de La Canya ha continuat sentint un impuls de superació remarcable. Són moltes les novetats i millores que podríem enumerar. Si bé és cert que els ajuntaments de Bianya i Sant Joan hi han col·laborat, també ho és que La Canya paga uns bons impostos.
Una de les millores més notables és,sens dubte,la rehabilitació de la cooperativa. La cooperativa sempre ha estat l’exemple de la iniciativa que tingueren uns canyencs que la fundaren durant el temps de la república.
La guerra i posterior victòria dels nacionals va fer que l’edifici passés a l’oblit de la mateixa manera que molts altres anteriors al nou règim.Avui, un grup de joves, amb l’assessorament d’antics fundadors,ha fet possible la transformació d’un corral de gallines i pollastresi un magatzem de bales de palla – que era l’ús que tenia últimament – en un bonic local social.
Amb la cooperativa, La Canya pogué, per fi, disposar dels locals adients per celebrar les seves diades de festa: una església com cal per honorar el flamant patró i una sala de festes per acompanyar els actes d’esbarjo i populars.
L’avantatge de tenir per patró a Sant Josep Obrer , és que la festa és l’u de maig – dia del treball- i, és clar,mani qui mani sempre serà festa !!!
Un altra mostra que La Canya s’ha fet gran gràcies a la solidaritat i el treball en comú de la gent, és la història de l’organització esportiva. Calia un camp de futbol. Els més grans recordareu que ja hi havia hagut un antecedent molt abans. Uns joves dinàmics van ocupar un terreny darrera l’antiga fàbrica ( ja no existent ) de can Domènec. Ara em ve al cap una anècdota força divertida : les porteries del primer camp de futbol van sortir de la tala d’uns pollancres sense permís del propietari. Això va portar un cert enrenou, però al final tot va acabar bé….
El fet és que més endavant el camp s’emplaçà on actualment hi ha el parc de les fonts de Cuní.Gràcies a les noves construccions a la Roureda i com que hi havia terrenys disponibles, es pogué començar la construcció de l’actual complex esportiu. També això sorgí de la iniciativa popular, amb la col·laboració de moltes persones. No cito noms – són molts-i tots hicontribuïrenamb el seu esforç. Sí que voldria, des d’aquí, tenir un record per a en Salvi – que va ser l’ànima d’aquest camp – i per a tots aquells que en el transcurs dels temps ens han anat deixant.
L’entitat ha passat èpoques de tot, com sol passar en llocs de pocs recursos econòmics. És normal que quan un esportista sobresurt, altres clubs més forts se l’emportin a les seves files. El que es tracta és de donar oportunitats al jovent.
Una novetat dels últims anys ha estat també la participació de les noies en el futbol. No cal dir que ha sigut un èxit. Ja era hora que la dona fos més ben considerada del que ho ha estat fins ara. És d’esperar que en el futur aquest jovent ( noies i nois ) puguin donar-nos moltes alegries.
Un poble demostra que és GRAN si“cuida” les seves criatures i la seva gent gran. I fixeu-vos : La Canya ha aconseguit teniruna flamant llar d’infants i un actiu casal per la gent gran. El passat – conscients que qui perd els seus orígensperd la identitat – i el futur – esperant amb il·lusió l’esdevenidor – es donen les mans.
Bé doncs,abans que els que m’esteu escoltantcomenceu a remenar el cul a la cadira, voldria que quedés clar que no ho he dit tot. Hi ha molt per dir. Què diran els pròxims pregoners? Que el poble continua el seu camí, segur.
Quan demà soni la tenora, amb els braços estesos , agermanats i donant-nos les mans , procurarem fer realitat els desitjos de tots.
BONA FESTA MAJOR !!!!
Joan Tubert