Hola bona nit a tothom.
Voldria explicar-vos una miqueta qui sóc, com és que sóc sorda i com això ha influït en la meva vida. Però no us preocupeu que no us ho explicaré gaire llarg, serà una pinzellada curteta.
El meu nom és Roser Prat Soy i el meu signe és aquest. I perquè el meu signe és així? doncs perquè quan era petita sempre portava serrell i com que a l’escola tots els nens necessitàvem un signe que fos visual, perquè totes les persones sordes utilitzem un signe que sigui visual per avisar-nos, a mi em van posar aquest. Aquest signe visual l’utilitzem la resta de la vida igual que el nom.
He nascut a la Canya, que és un poblet petit, però molt maco i que m’agrada molt. De fet per mi és fantàstic, molt tranquil… els veïns són molt simpàtics i agradables. Estic molt contenta de formar-ne part.
Us explicaré una mica la meva petita història perquè em conegueu un xic més.
Quan tenia tres anys, els meus pares em van dur a la caritat, a Olot, perquè en aquella època era una escola. Però tot i això, els meus pares estaven molt preocupats perquè el que volien era una escola especial per mi, una nena sorda. No trobaven res de res fins que quan vaig tenir uns quatre anys es van assabentar, després de buscar molt, i gràcies a una doctora que hi havia una escola d’educació especial per a nenes sords a Barcelona.
Llavors va ser quan ells, van baixar fins a Barcelona a buscar informació fins que finalment la van torbar.
Aquesta escola es deia la Puríssima de Barcelona i va després de tots els esforços fets per trobar-la que em van agafar i m’hi van dur. De fet era una escola amb internat, era una situació dura, però n’estic molt contenta i hi estava molt bé. A l’escola totes les professores eren monges i ens ensenyaven i formaven molt bé. Hi havia logopedes que ens ajudaven amb la parla, hi havia una monja que ens ensenyava a parlar estructurant bé les frases. Per exemple ens explicaven com amb la R vibren les cordes vocals perquè nosaltres ho poguéssim copiar i llavors també acompanyat de moviments per poder entendre com era el so poder-lo reproduir com una persona oient.
Per mi aquesta època de l’escola va ser molt divertida. Me’n recordo, per exemple que sempre anàvem aparellats un de gran amb un de petit. El gran era el responsable de cuidar del petit, l’ensenyava a vestir-se bé, o a fer el llit, o l’ajudava a dutxar-se, o durant els àpats l’ensenyava a menjar bé fins que aquest s’anava fent gran i es convertia en l’ajudant d’un de petit que entrava nou a l’escola. Recordo també que l’escola era super divertida. Una anècdota és que un dia una de les monges que anava vestida amb la camisola d’anar a dormir, es va despertar perquè va sentir un soroll i es va aixecar per saber que passava, però és va oblidar de posar-se la bata. Així doncs, es va aixecar amb el camisó blanc de dormir i un gorro per protegir-se els cabells també de color blanc. Va entrar poc a poc a la nostra habitació per saber què passava, què era el soroll que havia sentit i nosaltres que estàvem despertes perquè érem les culpables del soroll, quan la vam veure entrar a les fosques, sense llum, amb la camisola blanca caminant sense ni una mica de soroll ens vam espantar molt i molt perquè semblava un fantasma que es passejava per l’escola. Totes ens vam posar a cridar, ella es va espantar encara més que nosaltres, va encendre el llum de seguida i va ser llavors que vam veure que era la monja que no s’havia posat la bata.
Una altra anècdota que recordo molt divertida de l’escola és que cada setmana fèiem torns de quatre persones per netejar els coberts. Cada setmana tocava a un grup diferent i fèiem els ganivets, les forquilles i les culleres grans i les petites. La monja sempre ens deia: alerta, alerta… heu d’acabar abans de l’hora perquè sinó s’apaguen els llums i us quedareu aquí a les fosques netejant els coberts. Nosaltres ens espantàvem molt, ens feia una por terrible perquè a la nit tot quedava a les fosques i les habitacions estaven al pis de dalt. Llavors anàvem a mil per hora netejant els coberts sense pensar si ho fèiem prou bé o no, l’objectiu era fer-ho ràpid i poder anar corrents cap a dalt. Quan acabàvem de netejar-los la monja ens guiava i pujàvem corrents les escales fins que entravem dins de les habitacions. Un cop allà, les quatre que formàvem el grup, sospiràvem profundament perquè havíem aconseguit arribar abans que s’apaguessin tots els llums. Estàvem salvades.
Recordo que també hi havia dos pisos, el de nois i el de noies i que a dalt de tot hi havia el rentador i la costura. A fora hi havia un pati de joc i nois i noies estàvem separats.
Era molt divertit, no teníem temps per avorrir-nos. Ens comunicàvem tots amb llengua de signes, que era el més divertit de tot però a l’hora de classe havíem de parlar, bé, treballàvem la llengua de signes i la llengua oral però a l’hora de classe ens havíem d’esforçar més amb la llengua oral.
Ens aquesta escola hi vaig estar fins els 14 anys.
A l’esitu, quan estava a la Canya, recordo que era molt divertit perquè anava amb unes amigues a Can Xel a la piscina i recordo que ens divertíem molt. Aquestes amigues eren dues, l’Anna Aguilera i la Pilar Ventolà. La dificultat era que jo era sorda i elles dues oients però no hi havia cap problema, jo els ensenyava signes i elles paraules i així poc a poc elles anaven aprenent llengua de signes i ens podíem comunicar. A la tarda recordo que anava una hora a conferència per practicar la comunicació oral i quan feia descans cada dia, recordo que a casa, baixava al carrer amb la Pilar, en Ramon, en Rafael i l’Esteve i jugàvem, anàvem amb bicicleta… A l’estiu també anàvem de colònies tot un grup de nens.
Als 14 anys vaig canviar d’escola i vaig anar a Sabadell. Una escola grandiosa amb un petit bosquet, una piscina, una pista per córrer… era una escola molt més gran que la primera, estava a l’aire lliure i era un espai molt maco. En aquesta hi vaig passar tres anys, dos a l’internat i l’últim dormia en una pensió que compartia amb dues professores de la mateixa escola i això m’anava perfecte perquè quan acabava l’escola jo continuava practicant tota la part de logopèdia i de la parla.
Quan vaig acabar l’escola em vaig sentir una mica trista perquè em separava de tots els amics, de la comunicació amb llengua de signes de què gaudia allà… perquè a casa tothom era oient i si que em podia comunicar amb llengua de signes però diferent. Recordo que els diumenges, aquí al poble, sempre quedàvem al bar Ventolà tot un grup de joves, fèiem una rotllana, d’uns quinze (Eva, Sussana, Ester… i una pila més, totes de la Canya i també algun noi, en Josep Maria, l’Esteve…també tots de la Canya). Tots asseguts en rodona i parlàvem un mica amb llengua de signes i molt amb llengua oral però a poc a poc. Anàvem a fer excursions junts… estava molt bé, en guardo un gran record.
Quan vaig fer 19 anys em vaig posar a estudiar el carnet de conduir i vaig aprovar. Això em va donar una satisfacció super gran perquè em vaig sentir amb igualtat de condicions que tots els oients.
Després com tothom vaig conèixer un noi que es diu Antonio i ens vam fer xicots. Aquest noi vivia en un poble que es diu Andorra i està a la província de Teruel. Al cap d’uns anys de xicots ens vam casar i vam tenir un fill que es diu Albert i aquest és el seu signe. Ara el meu fill ja és gran i sap llengua de signes. Va començar més o menys als 2 anys i feia com els nens quan parlen que no acaben de dir prou bé les paraules, doncs amb els signes passa igual, no els acaben d’articular correctament. Fins que poc a poc, amb la pràctica i l’ús de la llengua de signes a casa cada vegada ho feia millor. Ara té 17 anys i signe sense problemes.
Quan ens vam casar i vam tenir el nostre fill vivíem a Olot en un pis. I us preguntareu com era aquest pis i com ens ho fèiem? Doncs el teníem adaptat perquè jo i el meu marit som sords i el nen era petit. El timbre de la porta estava adaptat i s’encenia i s’apagava una llum, el telèfon és un fax, ara amb els mòbils ens enviem missatges escrits, amb internet a set la revolució, la televisió està adaptada i podem accedir als subtítols i a la informació. Però una cosa molt interessant és que fa relativament poc van aparèixer, per fi els intèrprets, i això ens permet una comunicació al cent per cent; ens acompanyen al metge, un jutjat… és igual on nosaltres vulguem o necessitem. Per tant no tenim cap mena de problema, on ens sembli que em de tenir alguna dificultat amb la comunicació demanem un intèrpret i hi anem.
Jo volia fer-vos veure que no hi ha cap problema si us voleu dirigir a mi, que jo estic i estaré molt contenta que em pareu pel carrer per dir-me o preguntar-me alguna cosa i que encara que sigui sorda a mi m’encanta i que no passa absolutament res de res. Això si, si em voleu dir alguna cosa no em crideu perquè no me n’assabentaré. El que podeu fer és avisar-me amb la mà tocant-me a l’espatlla i jo em giraré, així podrem comença a parlar del que vulgueu.
Aquest és un xic el resum de la meva vida.
Final