Bona nit… bona tarda.
Amigues, amics, gent de la Canya tota.
És per a mi un honor fer el pregó de la festa major d’aquest any 2016, no ho agafo com un repte, perquè sé que els meus antecessors en aquest menester ho varen fer d’allò més bé i que li donaren un aire poètic i literari, que jo difícilment puc igualar; doncs no sóc ni poeta ni rapsoda… ni tan sols sóc un lletraferit. Intentaré fer un pregó que sigui un petit homenatge a la Canya, a la seva gent, als seus carrers, a les seves cases, comerços, fàbriques… a tot allò que em sembla que a través del temps ha modelat el que és ara el nostre estimat poble.
De tres en tres, fent el salt del cavall o en tres dimensions, comencem doncs aquest pregó!
Un dia tot passejant pel nostre estimat poble vaig trobar-me l’amic Toni Roura, en Camadai , i em va proposar ser el pregoner de la festa major d’aquest any, és un dels perills que té estar jubilat , surts a passejar i mai saps amb què et pots trobar, el cas és que vaig acceptar l’encàrrec. Ho vaig fer per tres raons, tres i que d’alguna manera representen el que ha estat el meu dia a dia dels últims 43 anys aquí, a la Canya, el millor que m’ha donat la vida, la meva família, els meus amics i la meva feina. El marc que m’ha envoltat aquests anys ha estat aquest poble, era per tant, quasi una obligació acceptar.
LA FAMÍLIA
A l’aplec dels Francesos, a Sant Aniol d’Aguja fa 45 anys vaig conèixer la que seria la meva dona fins al dia d’avui, l’Angelina. Era la pubilla de can Porxas, bona gent, treballadors, forts i com el temps m’ha demostrat, disposats a fer anys,… potser és l’aigua que veuen… no ho sé …com deia, amb l’Angelina varen tenir un fill i una filla en Ricard i la Laia i ara tenim quatre nets. Com passa el temps. Crec que som una família normal, unida i que per circumstàncies dels temps que corren, una part d’ella ara viu a Xile.
ELS AMICS
En Joan Sitjar, l’Enric Domènech i en Joan Solà podrien encapçalar la llarga llista d’amics que tinc a la Canya. He començat per ells perquè varen ser els primers… els que em van obrir les portes de l’amistat i del coneixement del que era la Canya i el que havia estat. Però no em vull oblidar de cap dels molts amics i amigues que he anat fent al llarg d’aquets anys, amics i veïns més pròxims, amics de feina, amics i companys de caminades, companys de consistori, del club d’Atletisme, etc. A tots ells els vull agrair la seva amistat. Amics que es van fent de la mateixa manera en què avança la vida i que compartim en més o menys proximitat, modelant una societat, una convivència, una manera de fer, que es tradueix en un millor lloc on viure.
LA FEINA
El setembre de l’any 1974 vaig començar a treballar a can Porxas, encara que tenia estudis d’enginyeria tècnica mecànica, aquets no em van servir de gaire. Vaig haver d’aprendre de nou un ofici, no sé massa com anomenar-lo, per aquí en deien trinxador, no sé… borraire, desfilador; el cas és que m’he passat quaranta anys esparracant parracs i fent bales i amb els anys alguna cosa he après. Quan semblava que aquests coneixements quedarien a la gorga de can Porxas, va sortir l’ oportunitat de poder ajudar i transmetre’ls a altres, fet que m’ha permès viatjar i conèixer molts països, on mai havia somiat anar. He conegut món, com se sol dir… Xile, Uruguai, Equador, Hondures, entre d’altres; una experiència molt enriquidora. He conegut molta gent, he fet amics i tinc la satisfacció personal d’haver ajudat a d’altre gent a qui això del triturat els semblava una novetat… si sabessin que aquí a La Canya fa més de cent anys que triturem!
Sí que us vull explicar una cosa que potser molts de vosaltres no sabeu, aquí a la Canya fa uns anys hi havia quatre trituradors Entre tots quatre produïen entre 80 i 90 tones cada dia, és a dir que cada dia esparracaven una quantitat considerable de parracs; parracs que arribaven de tot el món. Aquesta producció diària, durant molt de temps va alimentar filatures d’arreu, de casa i de l’estranger. Era la producció més gran del món, no hi havia cap més lloc on es triturés tant com aquí. Però és que si ho mirem des del punt de vista ecològic, tant de moda ara, la Canya era el poble del món que més rebuig tèxtil reciclava en un sol dia. També us puc dir que el trinxadors d’aquí han fet escola, a tot el món textil es coneix la Canya… el seu bon fer és un referent, tant per la qualitat com per la manera d’aconseguir-la.
PARLEM DE LA CANYA
Fa temps que tinc la impressió que la Canya té un lligam amb el tres… no sé… potser és una cosa meva.
Sembla evident que la Canya era un enclavament entre vies de comunicació, penso que la via romana que menava de Vic a Olot podia unir-se a la via romana que baixa del Capsacosta aquí a la Canya i seguir cap a terres empordaneses o bé a la inversa. El cas és que aquí conflueixen les TRES vies. Avui dia sembla que la cosa no ha canviat pas massa, encara que ara ja no són vies principals.
També sembla evident que les antigues grans vies de comunicació seguien o si més no, transitaven paral·leles als corrents fluvials; la naturalesa és llesta i els antics que també ho eren i l’imitaren. El Fluvià, la riera de Riudaura i la riera de Bianya baixen d’una manera natural buscant pas cap al mar. El cas és que tots TRES corrents es troben aquí, per seguir el camí juntes travessant planes garrotxines i empordaneses.
Des de qualsevol punt de la Canya, si mires enlaire de seguida te n’adones que estàs envoltat de muntanyes, no molt altes, però a la fi muntanyes. Si baixes d’Olot a la dreta pots veure Aiguanegra , a l’esquerra Sant Valentí i a davant la Cau; i ja tornem a trobar-nos amb el tres… Que n’és de bonic caminar per aquestes muntanyes¡ La vista des d’Aiguanegra a mi sempre m’ha fascinat.
El cas és que aquí a la Canya tenim TRES Ajuntaments… un altre tres. Mai sabrem si això per al poble és bo o no, almenys de moment hi ha pau i germanor, esperem que per molts anys, així continuï. Si bé, és bo recordar als tres ajuntaments que mai no s’oblidin de la Canya, perquè aquí sabem molt bé qui és sempre el primer i estem massa acostumats a ser segons o tercers.
L’aigua sempre ha estat un del béns que ha pogut gaudir la gent de la Canya: rius, deus, fonts, pous. Dir això avui dia sembla un luxe, però és una realitat, és un bé que tenim i que hauríem de saber cuidar i no malmetre.
I hi ha, com no podia ser d’un altra manera, TRES fonts molt nombrades i que tothom coneix; ja sigui per la seva frescor o per la seva abundància o pels records que ens duen a temps passats i que no volem oblidar. La de les Mulleres, no cal que en digui res, la coneixeu prou millor que jo, la de Cuni, malauradament en aquest moment està seca, però sé, que per a molta gent aquesta font era sinònim d’esbarjo i de festa. Els temps han canviat, esperem que tornin els temps més humits i la puguem veure rajar de nou. L’altra font coneguda és la d’en Bado Manyà, dóna un bon raig d’aigua fresca, i alimenta uns safareigs on moltes dones, anys enrere hi rentaven la roba; per cert, diuen que qui veu d’aquesta aigua sol fer anys.
En el passat i en el present la gent d’aquest poble sempre ha estat lluitadora, emprenedora i és gràcies a aquesta empenta que avui tenim un poble que està molt lluny d’aquelles quatre cases que van néixer al voltant de l’enclavament de camins, camins que menaven a Olot, a Sant Joan les Fonts i a Bianya. Aquests camins ara serien el carrer Moner amb Esperança, queda encara algun vestigi d’aquells primers temps, però la veritat és que ben pocs i potser millor que sigui així perquè la qualitat d’aquelles primeres edificacions tampoc era gaire notable, però sí va ser suficient per ser l’embrió del que és en aquest moment la Canya. Durant molt temps al poble hi va haver TRES carrers principals (un altre TRES): la carretera d’Olot, el carrer Moner i el carrer Esperança i no hi havia res més. A partir dels anys 60 va començar a arribar gent que s’establiren en nous carrers i que anaven donant forma a nous barris, així va néixer la Roureda, el pla de la Buixeda i el de la nova església, com podeu veure tenim de nou un TRES, tres barris i que estic segur que molts de vosaltres heu vist néixer i créixer.
Heu pensat mai com devia de ser el que avui és la Canya abans que hi haguessin els primers carrers? Em puc imaginar una plana amb cases de pagès, camps, camins, bestiar… Imagineu que podeu volar, comencem a volar: som a Rossinyol, mireu can Conte i a prop can Bernat… tres. Continuem, mireu: can Camadai, la Buixeda i can Morralics, tres més. Continuem, pugem un xic, mireu: l’Illota, un xic més enllà les Illes i un xic més amunt ca l’Ocell, la més llunyana. Volem a l’oest: Manou, la Cuera i Masclot, tres més. Girem al nord, tres de pairals: l’Espart, Cuní i Cabrafiga. Tres més de petites: can Panxic , Can Serra i Can Pau, de fet queden a l’oest. Al nord, l’Estrada, els Serrats i la Casota. Un xic enllà can Japet, el Molí Nou i can Branques. Abans d’acabar el vol can Japot, can Rabert i les Mulleres. Baixem i toquem de peus a terra… Camins amb pols a l’estiu, fang i roderes a l’hivern, treball dur tot l’any, bous llaurant i algun amo a cavall. Sí, cal mirar enrere, però no cal tornar-hi, cal tirar endavant, és el que va fer aquest poble.
Una part d’aquest creixement es degué a que amb el temps van néixer unes indústries que necessitaven mà d’obra, i aquest fet feia fluir gent que buscava feina, molts d’ells fugint de les dures condicions de vida a pagès. Les més importants eren: Embutits R.Ventula, La Fluinsa i Triturats la Canya, curiós també en són tres, n’hi havia altres de més petites, força, i mira que n’era de petit el poble! Fem memòria, comencem pel riu: can Plana, can Gavarro, cal Xai, can Gori, can Sabata, el moli de can Daina, can Creu, can Porxes, can Domènech, i a dalt al pla, Cuní, can Besalú, can Petroli, can Fortet, can Farges, can Francesc. Segur que me’n deixo alguna, la gran majoria ja no existeixen, però gràcies a elles el poble va créixer, van néixer comerços: tallers mecànics, tallers de cotxes, de fusteria, d’electricitat, etc. Actualment s’han instal·lat noves indústries a la carretera de Sant Joan. Va plegar la Fluinsa però ara en tenim tres més i a la Roureda tres més.
Com a poble tenim tres serveis bàsics: ambulatori, guarderia i farmàcia. Tres equipaments de lleure: camp de futbol, plaça i parc i tres locals socials: la cooperativa, la llar d’avis i el centre parroquial. No tenim escola, però sí que la teníem en temps passats; van ser en tres llocs. Una havia estat a can Sitjà, el que ara és la fleca, una altra a la que és actualment la llar d’avis i l’última (a la que molts de vosaltres vau assistir com alumnes) la que ara està ocupada per una indústria.
Tres noies cuiden els infants a la llar i al costat l’ambulatori, dues Glòries i una Dolors i com no podia ser d’altra manera, tres doctors, que la salut ens cuiden i si no vigilem, tres restaurants tenim per perdre-la. I no es que no si mengi be
Anys endarrere teníem: ciclista, fuster i moliner, també sastre, veterinari i sabater. Encara tenim carter, barber i llauner. També herbolari, firaire i granaire , tres pintors, tres perruqueres i una família de tres fotògrafs; Per damunt, can Miliu, ca la Julita i la Cooperativa; per sota can Perot, ca la Marcelina i ca la Maria Prat, que durant molts anys ens van subministrar tota classe de queviures i serveis. Els temps han canviat i ens queden dos Bars, dos fleques i dos botigues i el dissabte un mercat.
La Maria, La Conxita i en Ricardo els primers centenaris.
En Cuni , en Rapasot i en Meya, quins mestres d’obra!!!
En Joan Sitjà, l’Enric Domènech i en Segundo Ventula, gent de seny i experiència.
L’Annita Fortet, l’Enriquet de can Petroli i la Maria de can Talaixà, jovenetes que el cotxe no volen deixar.
La Tura Ventula, la Pilar Sitjà i la Soledad Albero, les jovenetes d’un temps no massa llunyà.
La Rosa Aiguavella, la Rosa del Flequer i la Milagros de can Besalú, un xic més jovenetes.
L’Antonio Camadai, en Joan de la Buixeda i en Joan de can Rutllat, de joves quines banyades al riu!
La Carme, la Dolors i la Mari, les joves de can Sitjà, de cal Farré i del bar Ventolà.
En Narcís de Can Farges, en Joan de can Rol, en Narcís, de cal veterinari, els gendres.
En Manel Galobardes, en Xicu Gelis, “Martinot” i en Martí de can Domènech, els mestres del triturat; quantes coses em van ensenyar!
L’Anna Maria Estebanell, la Mercè del veterinari i la Mariona de can Petroli, altres terres les han acollit.
En Quim Grabulosa, en Joan Costa i en Jaume Monteis, a la Fluinsa es van jubilar, potser cansats de filar.
L’Aurora, la Dolors i l’Empar amb la bata blava cap a la Fluinsa, encara les veig caminar.
En Pere del Molí, l’Espona i en Ricardo, amics i artistes a qui la Canya els deu molt.
La Maria, la Pilar i la Julita, família i botiga.
En Florenci, en Pep i en Joan: veïns i parents.
Tres noies a can Morralics, tres a can Talaixà i tres d’en Colom, això no ho fa tothom!
Tres més a la Buixeda, tres Quintana a la carretera, tres Pujol a cal Compte i sis en Montes. Em pregunto: què hi ha a la Canya, més dones o més homes?
En Xevi Grabulosa, en Jordi Puigvert i en Jordi Saez, sempre ens tenen el cafè apunt.
En Carrasco, en Facundo i l’Àngel Capdevila, els mestres artesans.
En Quintana, en Xevi Darne i en Benjamí Comamala, matiners agafats al volant.
La Teresa, la Montse i la Carme, les mestres jubilades.
En Jimenez, en Narcís de Can Farges i en Narcís Munsó, els mestres jubilats.
L’Angelina de can Cayell , la Rosa de can Virosta i la Maria del Molí, agulla i fil.
La Trini de ca l’Estebanell, en Jiménez i el veterinari, una altra classe d’agulla.
En Josep Martí, en Carles Grèvol i en Carles Sitjar, present i futur amb l’agraïment de tots plegats.
Els germans de Cuní, els de can Fortet, els de can Rapassot, la Maria Àngels Mauné , en Francesc i en “xisco” Canalies, l’Eusebi de ca la Marcelina, en Quim Aiguavella, la Fina Vilanova, la Flora Ventolà, les germanes Colom, la Xesca Grabulosa i l’Albert Busquets. Ells i elles van ser els primers d’una llarga llista de noves generacions d’enginyers, advocats, mestres, químics, banquers, metges, infermers, farmacèutics, empresaris, mecànics, electricistes, informàtics , hostesses, paletes, pintors i molt més. Quines generacions, quina sort tenir una joventut tan ben preparada.
Puc continuar, però sé que me’n deixo i tots, totes us mereixeu estar aquí. El meu respecte i el meu reconeixement, és el meu petit homenatge a la gent de la Canya, molts ja no hi són, i els he posat perquè penso que els fem presents al recordar-los.
Per acabar vull parlar-vos de tres somnis que m’agradaria que es fessin realitat i que tenen a veure amb el futur, de com m’agradaria que fos la Canya en un temps no molt llunyà, i que estic segur que compartim.
El primer, m’agradaria una Canya neta, ordenada, arreglada, amb més bancs per seure i amb moltes, moltes flors.
En segon lloc m’agradaria que La Canya tingués una variant, que tragués tot el trànsit de més que estem patint, i esdevingués un poble tranquil on la fressa, la pol·lució i el perill estiguessin quasi oblidats.
I per últim, m’agradaria que la Canya tingués un gran parc, que anés des dels prats de Cuní fins als jardins de l’entrada de la Canya; que seguís el rec que fa la partió de municipis i arribés fins a Esperança, amb el parc actual. Els aiguamolls i la font de Cuní, un parell de petits estanys, pontarrons i molt d’espai verd per on poder passejar. És un somni, ho sé, però no trobeu que potser ens ho mereixem i que ens compensaria un xic de tot el que ens arriba d’Olot via depuradora?
Bé, una última cosa, el primer de maig és la festa de la Canya,també es la festa del treball, aquest local, la Cooperativa encara porta el esprit d’aquells primers socis que la van fundar, si mirem l’horòscop, ens adonarem que per aquesta diada li correspon el signe de TAURE.
Intel·ligents, treballadors, forts, quan claven la banya no la treuen fins que en treuen quelcom de profit.
Penso que li escau…no trobeu
Però, em sabríeu dir, quin és el seu número de la sort?
BONA FESTA MAJOR!!!! VISCA LA CANYA!!!! I VISCA CATALUNYA!!!!