Bona nit a tothom.
No cal que em presenti, tothom sap qui és en Camadai.
Primer de tot, demanar disculpes a la persona que havia de fer el pregó, ja et canviaria el lloc. Espero que el faci l’any ve, que serà el 1r pregó amb d’independència de Catalunya.
Quan em van dir que havia de fer el pregó, va ser el dia de la matança del porc, quan ja havíem fet les botifarres – les que ens menjarem d’aquí a poca estona.
També varen saber escollir un bon dia.
I és que el nostre president, sempre sap, com i quan ha de dir les coses
I a més, va ser, després de sopar, una bona hora.
Em van trobar, com vulgarment es diu, amb els pixats al ventre i una copa de ratafia a la mà, diguem-ho tot.
El motiu, deien, és el 50 aniversari de la comissió i tu que ets un fundador no t’hi pots pas negar.
I jo, amb la meva universitat de carrer, que no sóc orador, ni res que si assembli, … la veritat, tot això em va molt gros, per tant, els i “fotaré” tal com raja
Ja miraré de fer-ne avia, per vosaltres i per mi que hem de tastar les botifarres, a veure com han sortit aquest any.
Falta poc per fer 72 anys, que a Can Camadai va néixer un nen, l’Antoni, jo, sóc petit i denerit, sort de la dida!! sense ella no seria aquí.
Una dona gran d’aquí la Canya em deia sempre que em veia:
- Si haguessis set un gudai t’haurien fotut al femer, es ben bé deia, que no es pot llançar res fins que no fa pudor
Això si que és donar ànims, però “bueno” ens en varem sortir.
Vaig anar a “col·legit” aquí a la Canya a on ara és l’obrador de Cal flequer.
1º amb la senyoreta Llusia a les tardes i després amb el Sr. Josep al matí.
Teníem 3 hores els nens pel matí i 3 hores a la tarda les nenes.
Només teníem 3 hores de col·legi, i tot per no barrejar les nenes i els nens. Eren altres temps.
Com anècdota us diré que teníem un llibre de lectura que sen deia “Soy español” i el primer paràgraf deia:
- Soy español por tener la suerte de haber nacido en una nación llamada Espanya.
Com us deia, eren altres temps.
A la tarda ens feia classe, per dir-ho d’alguna manera la Sra. Maria que era la dona del sr. Josep. Anàvem al seu pis, al menjador.
Per anar al lavabo, que en dèiem l’escursat, anàvem al corredor que hi ha entre Can Ventolà, que abans era Cal Conta i Can Fortet, i allà havíem de fer totes les necessitats.
Quan algú tenia una pesseta, una rubia, demanàvem per anar a l’escursat, i ens trobàvem a Can Ventolà per fer una partida de futbolín, que la fèiem durar molt, perquè posàvem mocadors a les porteries, i ens anàvem canviant, perquè la Sra. Maria no se n’assabentés .
El Sr. Josep ja era diferent, si et trobava xerrant deia:
- Toni!!! 100 vagades “Yo callaré”.
Me’n vaig fotre un fart d’escriure, ja ho feia amb dos “llapits” per fer-ne més avia, i quan l’havies fet molt grossa, ens feia anar el diumenge, tota la tarda a l’escola. Jo també hi havia anat algun cop. El problema era, com dir-ho a casa, solia rebre per tots costats.
Va marxar el Sr. Josep i va venir el Sr. Juan Casadevall un any.
I llavors va arribar el Sr. Miquel Giménez, que no entenia res de català, que és la nostra llengua. Va costar una mica acostumar-s’hi.
Quan vaig complir els 14 anys, vaig dir al pare:
- Plego d’anar a estudi
Ell amb va contestar:
- Demà al matí a treballar o a estudi, tu mateix, ni pensar-hi d’estar-te per aquí a casa sense fotre “re”.
Aquell vespre, anant carretera avall vaig veure en Pep de Can Besalú, que feien espardenyes.
Li demano feina o què…, no sabia ni que fer, ni com fer-ho
Després d’haver anat 3 o 4 vegades “sera” amunt i “sera” avall
Em decideixo:
- Bones Pep!
- Hola Toni!, em va dir, que hi ha de nou?
- Us venia a demanar feina
- Ja ho saben a casa teu?, em va dir tot reganyat
- Si si!, vaig dir mig espantat
- Bueno, doncs demà a les 6 del matí aquí a casa
- Jo vaig dir: no podria venir a les 8 a veure la feina?
- A casa es comença a les 6. Em va respondre
- “Bueno bueno”, doncs fins demà
I de dret a trobar els companys, a fer el “grande”, jo ja treballo! … i llarg que es va fer, 46 anys he treballat.
Quan tenia 21 anys apunt d’anar a la mili em varen venir a trobar a casa, que recordi en Juan de Can Bernat, amb en Juan de Can Planella, i en Xicu de Can Peiric, que en pau reposin, i aquí per mi va començar la història de la comissió de festes.
Decidits d’una vegada, a muntar la comissió de festes. Des de l’any 1961 que tinguéssim constància no s’havia
fet cap festa al poble.
I varem començar a buscar jovent per formar la comissió
Ara falta un president, tots érem molt joves, necessitàvem un president una mica més gran.
Algú va dir, en Juan Darné, el van anar a trobar, i va dir que si.
La 1º festa es va celebrar per la Mare de Déu d’Esperança i el ball es va fer al cafè de Can Xicu i el pressupost van ser 10.700 ptes. que són 65€.
Per comparar, els pressupostos dels últims anys són d’uns 18.000€ o 20.000€ (més de 3 milions de ptes.) La cosa ha canviat una mica amb 50 anys.
Després vam anar al passatge d’Esperança, allà a Can Talaxà, i les sardanes a la placeta on ara és l’aparcament de Can Perot. Aquí ja si varen apuntar gent més gran.
Can Miliu ens va deixar el magatzem per fer la festa fins l’any 1971 que és quan varem tornar a l’anyorada sala de la cooperativa.
Des de sempre, havíem parlat que tenint una sala, que era del poble, com collons no la podíem utilitzar per les festes.
Un dia al vespre vàrem dir:
- Hauríem de veure la sala com està. Si saltem per darrera hi ha una finestra per on podríem entrar.
I tal dit tal fet. Cap allà “redera” el camp i saltar la balla.
Allà vaig fer el 1º negoci, hi havia filferro espinut i em vaig esparracar el cul de les calces. Ja comencem bé!, total a dins varem veure poca cosa, ja que era tot molt fosc, però ens va agradar la sala.
Arribo a casa i la mare:
- On vas “aixis” esparracat?
Li explico escàs i el pare em diu:
- Però quin seny teniu, de nit esbotzar una finestra, si us foten una denuncia i heu d’anar al “cuartel”, us “fotaran” quatre hòsties que ja n’aprendreu de fer les coses ben fetes.
Però “bueno”, per sort no va passar res.
Tothom parlava de la sala, però ningú s’atrevia, la botiga de la cooperativa feia molta nosa.
Però nosaltres ens feia més gràcia la sala, que por la botiga.
I vàrem anar a trobar el president, que era en Juan Grabulosa d’aquí el poble.
No li feia cap gràcia deixar la cooperativa a les mans d’una mainada.
1º ens va allissonar: penseu que el local és del poble, s’haurien de fer obres, que està força malament.
Al final ens donen les claus i el dia 1 de maig de l’any 1971 fem la 1º festa recuperant la sala de la cooperativa.
Estava tant malament que per poder tirar endavant vàrem haver de posar 2000 ptes. cada un, que volgués i pogués.
Amb la condició que per recuperar els diners havia de ser amb gènere de la botiga. 2000 ptes 50 anys enrere també eren diners.
Ja en vàrem tenir per poder arreglar una mica la sala i la botiga. Penseu que no teníem cap subvenció.
Us explico una mica com estava tot per dintre:
De la instal·lació elèctrica no se’n podia aprofitar res, les finestres podrides, faltaven vidres, hi havia degoters a tota la sala, l’escenari s’enfonsava, s’havia de pintar, el cel ras de la botiga baixava, total deu ni do la feinada que barem tenir per posar-ho tot una mica en condicions.
Però “bueno” de mica en mica i amb molta feina ho vam anar arreglant.
L’any 72 varem elegir la 1º pubilla i també ens van fotre una munta de 150 ptes.
La munta més tonta que mai s’hagi posat, us explico el que deia entre altres tonteries:
Siendo constituida la inspección en la calle carretera de Olot nº1 donde existe la comisión de fiestas. Y siendo presente D. Juan Surunyach Cosp como representante. I al final de tot deia: Infracción sancionada con 150 pts. Por contar La Canya menos de 5000 habitantes.
Total varen fer una inspecció a Cal Ferrer i ens foten la munta perquè la Canya no tenia prous habitants , no vam entendre res, però a pagar – eren altres temps.
L’any 1973 teníem quatre calés i varem pagar la hipoteca de 32.000 ptes que tenien els dos locals.
Un altre any no arribava el permís de Girona per poder fer la festa, i el sargento de St. Joan ens deia:
- Si no hay permiso no hay baile
El dia abans de la festa varen anar a Girona acompanyats d’en Sr. Josep Ferres que és amb el que sempre hem llogat les orquestres i gràcies a ell varen pujar amb el permís.
Però no tot eren problemes, també anàvem a la Font del Padrí a fer alguna costellada, “almenos” un cop l’any
Varem provar de fer la berbena de St. Joan però ens vàrem fer més savis que rics.
També vàrem fer la castanyada.
L’any 1981 neix el pela-canyes, gràcies a la col·laboració del poble i també de gent de fora que si van apuntar.
Això per nosaltres va ser un respir – el cost de la festa cada any pujava més i no teníem cap classe de subvenció
Hem de fer constar – que hi ha moltíssima gent que paga des del 1º dia, – o sigui, que fa, 36 anys que col·laboren amb nosaltres – déu ni do –
L’any 1996 es varen formar 2 juntes, una per la botiga i la nostra, com a comissió de festes, sent el president en Carles Grèbol – ell diu que s’hi hauria de posar un altre al seu lloc – total fan 22 anys que ho és – amb 50 anys em tingut només 2 presidents, han fet més anys que en Pujol, però han anat “menos” a Andorra –
L’any 2002 en Juan Darne entrega les claus a l’ajuntament de Sant Joan i tanquen la botiga.
Nosaltres continuem amb la sala.
El juliol del 2007 s’enderroca tot l’edifici i 2008 s’estrena la nova sala.
Gràcies a tot això La Canya té una bona sala. Però no sols nosaltres fem coses pel poble, tenim un casal de la gent gran, un camp de futbol, unes famílies que han muntat uns gegantons i unes trobades geganteres, uns altres que fan els St. Fermins – ja no cal anar a Pamplona.
Tot això es gràcies a la col·laboració de tothom.
No ens podem queixar. A la Canya tenim de tot, “hasta” més ajuntaments que la gran majoria dels pobles.
I aquí s’acaba el pregó .
Canyenques i Canyencs no canvieu mai que els pobles els fan la gent.
“Disfruteu” de la festa i gràcies per la vostra paciència i col·laboració.
VISCA LA CANYA I VISCA CATALUNYA