Abans de res, benvinguts/des a tots i a totes. Quan se’m va proposar fer el pregó vaig estar pensant què podria fer perquè fos una mica diferent. Què podia jo explicar que no hagin explicat ja els pregoners que han passat abans darrere meu.
Vaig anar pensant i em vaig donar compte que les persones sovint tendim a infravalorar el que tenim. A vegades busquem la felicitat molt lluny de nosaltres o intentem construir-la abraçant tantes coses que ens acabem fent un embolic. No és més fàcil doncs quedar-se quiet ni que sigui per un moment i mirar al nostre voltant, veure de les persones que estem rodejats, veure el lloc on estem i veure lo bé que estem. És d’això del que jo us he volgut parlar, perquè ens donem tots compte si algú no ho ha fet ja, del que tenim i on estem.
La canya, un poble que forma part de tres municipis diferents i un poble que arrossega molts anys d’història. Més que de fets concrets que han explicat altres pregoners que en saben molt més que jo perquè han viscut més, jo vull parlar-vos dels valors d’aquest poble, de les coses que fan de la Canya, la Canya. El qui intentaré fer-vos veure en uns 20 minutets per no fer-me tampoc molt pesat és la gran sort que tenim de formar part d’aquest poble i lo important que és que junts, ho seguim tirant endavant. EXPLICAR I DEIXAR CLAR QUE JO NO PARLO DE SI UNA FABRICA VA TANCAR, ETC SINÓ DE LES COSES QUE TE LA CANYA, ELS VALORS. Coses que no té cap més poble i per tant, és vital assenyalar-les i remarcar-les. I és que aquests valors dels que us parlo, sou vosaltres, sou vosaltres i els vostres pares, avis, fills, nets, i tots els que formen o han format part de la canya.
El significat en la vida, en el món, en el poble, comença en valorar les petites coses. La canya és un poble que viu, que va néixer i que segueix endavant gràcies als petits esforços de cada un.
Quan ens parem a pensar en el dia a dia i veiem tots els problemes que hi ha fora d’aquí, polítics, econòmics, socials i d’altres que no és necessari destacar, estem posant la nostra atenció en coses molt grans, segurament coses que s’escapen dels nostres dits.
Ara penseu només en la canya, un poble que des d’anys enrere ha crescut al carrer, junts, totes les persones que en formem part som qui ha fet créixer aquest poble, cadascú aportant el seu granet de sorra. Iniciant les festes amb el xuca-mulla i el pregó. Alguns, posant en marxa el conegut “pelut”. Un personatge del que tothom s’emportava algun regal i tothom en feia algun. Altres amb la cavalcada de reis. També la festa dels avis. Anant a buscar la flama del Canigó i encenent la foguera.
Fa uns dies mirava una foto dels anys 60 que tinc a casa i la canya tan sols arribava fins a can Besalú i poc més hi havia. Amb els anys i com he dit ja sobretot amb les persones s’ha anat fent gran, hem anat construint el nostre propi ADN, allò que ens fa diferents de qualsevol altre poble, allò que ens fa tan nostres, allò que tots aspiren però ningú més té, una gent tan collonuda com la nostra.
Mireu, el principal èxit d’un poble no són els diners que té o les infraestructures amb les que compta, el principal èxit és la germanor, i en aquest poble no en falta i us en puc posar varis exemples partint d’algunes converses que he tingut amb persones del poble.
La Conxita, una dona de 103 anys i que, encara, quan vaig anar a parlar amb ella, m’explicava que les coses més boniques d’aquest poble són quan la gent es reunia al carrer i es trobaven grups de cases o gran part de la canya en algun lloc per jugar a cartes, parlar una estona o simplement fer passar el temps. Es reunien sense haver de necessitar parlar per telèfon, sabien que si volien trobar-se amb algú i parlar la única cosa que havien de fer era treure el cap a fora al carrer i obrir la boca. No necessitaven més que deixar-se portar per l’esperit i les persones del nostre poble. I no és bonic creieu vosaltres poder sortir a fora al carrer i que et saludi cada persona amb la que et creues? Creieu que en les grans ciutats passa això? Perquè jo no n’estic tan segur. Aquí tothom té un bon dia a la boca que regalar-te i un somriure amb el que encantar-te.
I és que us diré més el fet de ser un poble també fa sortir altres coses que n’estic segur que en grans ciutats també passa però molt més difícil ho tenen. I és la bona xafarderia, el Sálvame de La Canya, i no és bonic també que una cosa que ha passat a una família de la que n’estan ben contents, al final del dia ja totes les persones amb les que t’has trobat del poble t’han felicitat o te n’han parlat? I no és bonic que si compleixes 40 anys i tu dius que n’estan complint 38 ja tot el poble s’enteri que no ets benjamin batton, que no compleixes anys en sentit contrari?.
Però la qüestió de tot això no s’acaba aquí i és que hi ha un altre aspecte molt important que destaca de la canya que va sorgir d’una idea que podria semblar descabellada quan es va plantejar però ara s’ha convertit en un dels dies que més gent reuneix la canya avui en dia, els nostres propis Sant Fermines. Això s’ha pogut tirar endavant gràcies a la germanor que va néixer ja fa temps i encara perdura en el nostre poble. Qui havia de dir que a 500 km d’on fan els Sant fermines de veritat, en un poble petit, aconseguirien fer el que fem nosaltres des de ja fa 3 anys? Nosaltres ho havíem de dir està clar.
Mireu, Albert Einstein va dir una vegada que la “locura”, la bogeria, és fer una cosa vegada rere vegada esperant obtenir un resultat diferent, doncs que ens diguin bojos a nosaltres perquè portem ja tres anys fent aquesta cosa i cada vegada anem aconseguint millors resultats.
Tornant amb la idea que us havia plantejat al principi la Canya compta una gran quantitat de valors dels que no seria a temps a parlar-ne de tots però si que hi ha alguns més dels que us voldria parlar. Valors que totes les persones de la canya i vull remarcar això, que tots tenim aquí a la canya, els vull comentar amb exemples de persones que han passat i han marcat la història d’aquest bonic poble.
La Gratitud, un valor que moltes persones ho associen amb el fet de donar les gràcies però que aquest valor va més enllà d’unes paraules que es pronuncien de manera automàtica i és que la gratitud és aquella actitud que neix amb el cor, en agraïment a alguna cosa que una altra persona ha fet per a nosaltres.
En aquest punt voldria fer referència a dues persones que el valor de la gratitud inunda el seu record. Mossèn Miquel i mossèn Enric Plantés, dues persones a la qui gran part per no dir tota la canya l’hi envaeix aquesta estima tan especial, aquesta gratitud de la que estem parlant, persones que tenien un gran esperit jove i pels joves. El motiu d’aquest sentiment és degut al desinterès que van mostrar en tot el que van fer que, tot i el cansament que portava tot plegat, van oferir el seu temps i la seva estima a tothom.
Recordant les seves vivències, des de portar tot el jovent de la canya a veure a conèixer i a aprendre de la natura, de la muntanya, dels Pirineus, on es van començar a fer acampades i excursions que més endavant van anar creixent però que van començar de la seves mans. També recordar les obres de teatre que es realitzaven cada any en finalitzar la catequesis.
Mossèn Miquel i mossèn Enric Plantés són d’aquestes persones que viuen en el record de la canya i que aportes valors al poble, són d’aquestes persones que donen sentit al passat, pau al present i perspectiva per al futur juntament amb tots nosaltres.
La cosa no s’acaba aquí però, un altra valor amb el que compta la canya és el de la bondat. Ser bondadosos perfecciona l’esperit d’una persona, perquè sap donar sense temor a veure’s defraudat, sap donar ajuda sense esperar-ne res a canvi, i ofereix entusiasme a tots dels qui es rodeja.
Una persona que mentre hi parlava em seguia transmetent aquest valor. Una persona que sentia una gran estima cap a tots aquells alumnes que tenia a l’escola, una persona que a part de ser bondadosa, sembrava bondat de tots aquells de qui tenia cura. Entrava a l’escola i destinava tots els seus esforços als alumnes que quan hi estava parlant fins i tot identificava com a seus. Es preocupava per a que tots, independentment de l’edat aprenguessin i es sentissin membres d’un grup. De qui us parlo aquesta vegada és de la senyoreta Teresa.
I és que com us he comentat sembrava bondat i aconseguia que els alumnes més grans cuidessin i tinguessin cura dels petits sense que se’ls ho demanés. Amb això vull fer-vos veure que la senyoreta Teresa va contribuir també com tots nosaltres a construir el poble que tenim ara. Doncs en la Canya comptem amb aquest valor de la bondat i hem aprés a tenir les paraules plenes d’entusiasme, amabilitat i alhora senzillesa.
La solidaritat, ajudar a les persones de qualsevol manera sense importar les religions o sense esperar-ne res a canvi, tendir la mà a qui més ho necessita. Un dels altres valors del que fa un poble com el nostre tan especial. Us en puc posar algun exemple. Fent referència a la Conxita per exemple que quan malauradament se l’hi va caure una part de la casa i no tenia sostre degut a un llamp, l’endemà ja estava gran part del poble ajudant-la com podien per reconstruir la casa. (generalitat solidaris?) També com a experiència personal una vegada que van intentar entrar a robar a casa meva, Can Miliu, i gràcies a que un veí va avisar la policia ens en vam salvar. Entre d’altres situacions doncs la canya és un poble solidari, bondadós, ple de gratitud i sobretot germanor.
Bé, desprès de tot això el perquè estic jo aquí a dalt és per donar obertura a la festa major de la canya, una festa que porta en marxa des de ja fa més de 50 anys.
Les festes de la canya han passat per diferents esdeveniments des del sopar de festa major que va néixer amb la idea que cadascú pogués portar alguna cosa i llavors compartir-ho entre tots, no creieu que valdria la pena recuperar tradicions com aquesta? Poder coneixre’ns més entre nosaltres, entre els veïns de tot el poble. També s’havien fet gimcanes per als més petits, la cercavila, o mireu fins on arribaven les coses que havíem tingut fins i tot la nostra pròpia volta ciclista.
Però tot això no es munta sol i és per això que cal agrair a totes les persones que han passat i estan a la comissió de festa i fan any rere any un treball tan genial. Un grup que queda més que demostrat que s’ho passa bé quan veu que totes les coses surten bé, un grup que intenta innovar cada any, un grup que sobretot triomfa gràcies al sentiment de pertinença. Què vull dir amb això? Doncs unes persones que realment senten que formen part de la canya persones que sempre estan disposades a rebre amb els braços ben oberts a tothom qui vulgui participar-hi i unes persones que fan una gran pinya juntament amb el poble.
Per això aprofito ja que i soc i perquè no fem créixer aquest grup entre tots? Amb totes les idees que havien aparegut amb els anys com les que us he comentat abans no tindríeu ganes de que apareguessin més coses? Com més persones puguin formar part de la comissió més podrem exprimir la taronja per dir-ho d’alguna manera i de ben segur que els resultats seran molt positius, per aquells que hi entrin de nou, per els que ja hi són, per algun que l’hi agradaria jubilar-se’n i no el deixen però sobretot per el poble.
Bé, voldria donar les gràcies a la comissió de festes per escollir-me per fer el pregó, les gràcies també a les persones amb les que vaig anar a parlar, Joan de la boixeda, Carles Grèvol i la Maria, la Conxita i la senyoreta Teresa Romero. I sobretot els que heu vingut aquí a escoltar-me i a la Canya en general per ser un poble tan collonut. Espero que tot el que us he explicat faci que ens donem més compte de la gran sort que tenim de viure en aquest poble i faci que aconseguim seguir fent créixer aquest poble ple de valors. Així doncs, res més, pit i collons i bons festes a tots i a totes. Visca la Canya!!!